Xutant contra la paret

Benvolguda senyora Arrimadas, cada dia quan obro el diari m’apareix una nova actuació seva per demostrar-nos la seva estima a Cataluña. Al principi em sorprenien, ara ja no, a còpia de repetir-se, ja no tenen ni això, ni el mèrit de la sorpresa. Vostè voldria que allò que fa anys que diu que passa a Catalunya, passés d’una vegada, però, malgrat el seu esforç, no hi ha manera que hi hagi actes violents. O sí, però aquests són actes amics...

Tinc la sensació que cada cop està més i més empipada, neguitosa i frisosa de ser la primera presidenta, la presidenta de tots, de tots els que siguin de Cataluña. I traspua el malestar ara aquí, ara allà… A vostè li ha passat com el nen que els reis (o el president, o els jutges) li han regalat tot l’equipament del seu equip predilecte i una pilota reglamentària, i acaba xutant contra la paret perquè ningú vol jugar amb ell. Si xuta fort, la pilota li retorna fort, i aleshores es queixa, creu que la paret també li  té mania. Li tenen mania? Si vol, després en parlem d’això...

Vostè ha guanyat les darreres votacions, unes votacions manipulades des del gobierno i des del Poder Judicial (es a dir, el gobierno), però no ha guanyat les eleccions. Per molt que ho digui i ho repeteixi, que ho cridi i pregoni, no ha guanyat les eleccions. Ha tingut més vots que ningú, és cert, però els que volen una sortida diferent a la que vostè representa, són majoria, i són majoria d’acord amb una llei electoral española, una llei que no ha criticat fins que s’ha adonat que no l’afavoria. Quan un es queixa del reglament quan perd, es diu que vol fer trampa. I per això ara es troba xutant contra la parat i enfadada quan el rebot no li és favorable.

Hi ha qui pensa que els seus actes són provocacions per buscar una explicació a allò que no té raó. No hi estic d’acord, jo crec que es tracta de simples rebequeries...

No li tenim mania, però veiem el què fa i actuem en conseqüència. Deu ser trist, còmode però trist, pertànyer a un partit que es va formar per a no fer res, que es va formar per evitar que altres fessin; no a favor de, sinó en contra de, un permanent “diguem no”.

Coneix la cançó de Raimon que es titula precisament així? Diu, entre altres coses, que “hem vist tancats a la presó / homes plens de raó”. Li ho recordo perquè sembla ser que vostè no acaba d’entendre això dels llaços grocs i els presos polítics. Veurà, comparteixo el seu punt de vista: no són presos polítics perquè en realitat són molt més, són hostatges polítics, unes persones que estan privades de llibertat per pressionar els seus col·lectius, afeblir-los, espantar-los, dissuadir-los de seguir endavant vers al seu objectiu.

No cal que em digui que aquest objectiu és minoritari, que la Cataluña silenciosa, la majoria dels catalans, no el comparteix. Vostè, i el seu partit, viuen d’això, de la indefinició. Per què no la trenquem? Per què no acceptem tots fer un referèndum binari on cada persona pugui aportar LLIUREMET el seu punt de vista? Únicament així podrem saber qui té majoria. Possiblement pensi que tot España hauria de votar en aquest referèndum, que no seria legítim que ho fessin els habitants de Catalunya únicament, perquè és una qüestió que afecta a tots. És cert, Espanya té milions de raons, unes setze mil cada any, per voler opinar.

España forma part de la Unió Europea? Oi que un estat ha volgut sortir-ne? Se’n diu brexit, senyora Arrimadas. Hi van votar els ciutadans europeus? Vostè hi va votar com a española que és? Únicament ho van fer els habitants de la Gran Bretanya, ho recorda? Ara, deixant de banda el ressentiment, raoni... És fàcil, és un sil·logisme.

Li fa por un referèndum? Ho entenc, podria arruïnar-los el discurs, el partit i la feina...