Com un biscuter

Fa anys, més de seixanta, hi havia un cotxe que per no tenir no tenia ni marxa enrere, es deia Biscuter. Si calia recular, es baixava i a força de braços se li feia donar la volta.

Sovint, quant llegeixo declaracions i reaccions de persones significatives dins l’espai del 155, em recordo d’aquells Biscuters. Ells tampoc saben tornar enrere. Deu ser l’orgull i la supèrbia el que els impedeix reconèixer que la seva voluntat no pot canviar la realitat. Per molt que repeteixin i escampin la seva mentida, no es convertirà en realitat, però tenint sota el seu control econòmic una gran part dels mitjans d’informació, poden vendre la mentida aprofitant la capacitat de desinformació que tenen aquest mitjans.

Hi ha nervis, incredulitat, ràbia mal dissimulada davant dels fets. Com més improperis, desqualificacions i insults es dirigeixen al president Puigdemont, més evident resulta la seva impotència. Com més diuen que és un fugitiu de la Justícia, més clar queda que ha marxat per trobar justícia. Com més repeteixen que ell i els consellers a l’exili són irrellevants, més palesen que els fan nosa i els incomoda la seva capacitat de convocatòria i de dir les coses pel seu nom. Com més descarada es fa la destrucció de llaços, creus i estelades, més clara resulta la manca d’arguments i la necessitat malaltissa de provocar un incident que els justifiqui davant d’ells mateixos. Com més agressiva, violenta i impune es fa l’actuació dels grups d’ultradreta, més es posa de relleu que el estado español únicament veu el recurs de la força per imposar la seva voluntat amb tuf imperial.

Tothom està equivocat, tothom menys ells, i és únicament la ignorància o la mala fe el que motiva que els altres no entenguin les seves raons: Escòcia, Suïssa, Alemanya, Bèlgica... Quanta incomprensió, quina manca de confiança, quant orgull provincià d’un tribunal alemany d’un racó de món. García Margallo, Dastís, Borrell, quants ministres d’exteriors abocats a defensar fins al ridícul el que ells consideren, i volen que així ho considerin fora d’España, com a un afer intern.

Ara venen que la situació ha canviat, que les bones paraules prometen un futur diferent, mentre els fets certifiquen que les paraules de mel dissimulen els fets de fel que s’estan coent. Tenim davant un estat maltractador que, després de pegar la seva dona i prendre-li el moneder, li promet parlar de com serà la seva convivència mentre prepara dos panys nous per controlar millor la porta de l’habitatge.

Però el Biscuter no pot girar, ha de seguir endavant, seria una mostra de feblesa baixar del cotxe (burro), admetre que han pres un camí errat i cercar una sortida que resolgui el problema polític. Com més endavant, més atrapats; com més atrapats, més necessitat d’avançar per dissimular l’error.

Quant soroll per a dissimular el silenci esfereïdor de la manca d’idees, d’arguments, de propostes. Després de Santiago y cierra España, què més hi ha?