Un estiu

Cent trenta pàgines d’una exquisidesa notable, cent trenta planes de sensacions, sentiments, lliçons de literatura i també de vida, exercici de llenguatge, descripcions meravelloses. Res no té pèrdua en aquets dietari de Francesc Parcerisas escrit l’estiu del 2014.

Unes vacances amb les que l’autor vol viure el dia a dia “cada matí una nova exploració o un nou avorriment (que sense cap mena de dubte és l’estat perfecte per conèixer i aprendre”.

Tanmateix la lectura del llibre no ens avorrirà precisament i també aprendrem i comprendrem com des de la literatura es poden posar damunt la taula des de sentiments fins a percepcions agudes de la realitat, o la plasmació de la contemplació de la bellesa, de cercar la natura i també del dolor de la pèrdua.  

Francesc Parcerisas es va llicenciar en Filosofia (1961-1966) a la Universitat de Barcelona i va fer de lector d'espanyol a la Universitat anglesa de Bristol. Va residir a Eivissa dedicat a la traducció. Va cursar un màster en Literary Translation per la Universitat d'Essex (1989-90) i és doctor en Teoria de la Traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona (1997). Professor titular de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual ha estat vici-director i cap del Departament de Traducció. 

Ha publicat diversos llibres de poesia. Ha traduït una quantitat important de llibres de l'anglès, del francès i de l'italià, tant al castellà com al català, principalment de narrativa (Pavese, Sciascia, Poe, K Mansfield, Tolkien, D. Lessing, Michaux, A. Nin, N. Mailer. B. Potter, W. Styron), assaig (A. Rimbaud, M. McLuhan, H. Marcuse, B. Russell...) i poesia (T.S. Eliot, E. Pound, Rosenthal, Tomlinson, D. Abse, P. Muldoon, S. Heaney...). La seva tasca ha estat reconeguda amb el premi de la Crítica Serra d'Or de traducció poètica, 1992 per La llanterna de l'arç, de Seamus Heaney, i també, amb el premi Cavall Verd-Rafel Jaume de traducció poètica, 2001 per un esborrany de XXX Cantos, d'Ezra Pound. Col·laborador en revistes culturals i literàries com Serra d'Or, Reduccions, El Món, Els Marges, i en diaris com La Vanguardia, El País.

Entre 1991 i 1997 va ser el vicepresident al Principat de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i el 1998 va ser-ne el president. Actualment és membre de la Comissió Consultiva de la Junta de l'AELC. 

Des de l'any 1998 fins al 2004 ha estat el director de la Institució de les Lletres Catalanes, i del 2010 al 2016 n'ha estat el degà. El 2013 rep el Premi Internacional d'Assaig Josep Palau i Fabre per l'obra Sense mans, i el 2015 és guardonat amb el Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia pel llibre Seixanta-un poemes.

El 2015 és guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i el 2018 rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana,

El dietari està escrit a l’estiu del 2014 durant el seu període de vacances estiuenques en part a Vilanova, té nombroses imatges vilanovines, el pa de vinya del forn de l’Espiga d’Or, el bar La Parròquia a la plaça dels Carros, el carrer de la Llibertat o la platja de Ribes Roges, però tot i que això ens pot complaure de manera circumstancial l’interès més gran del llibre és com es van fent les observacions que fa de moltes coses simples i senzilles, les reflexions sobre qualsevol tema, ja sigui literari o de la mateixa vida, o de l’instant d’una tempesta fins a la textura de la sorra mullada escolant-se entre els dits. Seguir el devenir de la lentitud dels dies de vacances. El dietari està escrit amb un bellíssima prosa amb un domini del llenguatge envejable i amb una capacitat de transmetre emocions i sensacions diverses que fa que el llibre esdevingui una petita joia.

És també però un llibre amarat de dolor, tres del grans amics de Parcerisas entren en fases de malaltia terminal. Mor el seu editor i amic Jaume Vallcorba Plana, llegir el fragment de l’enterrament que li fan és il·lustratiu de la capacitat de narrar de Parcerisas, altres dos amics també pateixen malalties que acabaran amb les seves vides. Com afrontar notícies com aquestes el porta també a visualitzar el final dels camins que ens porta la vida. El llibre es tanca amb un in memoriam dels dos amics: Josep Miquel Sobrer va morir el primer de gener del 2015. Carles Miralles, el 29 de gener de 2015. Tos dos estan presents en forces de les anotacions del llibre, recordant els treball literari i de traducció de cadascun d’ells, de vivències, treballs, sopars i aventures compartides i també de les reflexions i pensaments a l’entorn de les notícies de l’evolució de les seves malalties.

El llibre traspua aquest com diu el mateix autor desassossec davant aquestes morts però també s’hi troba la sensació de tranquil·litat, de fixar-se en els petits detalls en aquelles satisfaccions íntimes, personals que ajuden a passar els dies de manera plaent.

Formalment el llibre és un dietari sense l’entrada del dia concret, hi ha records de les vacances de la infantesa, els records que li venen a partir de les imatges del nens a la platja o dels jocs d’aigua. També les reflexiona l’entorn de la malaltia de la mare i les reaccions que li produeix seguir el curs de la malaltia.

El llibre és molt personal però també ens porta a l’imaginari col·lectiu i a com cadascú dels lectors viu també aquestes mateixes emocions i sentiments que té l’autor.

Fa uns dies que  el director  teatral Joan lluís Bozzo parlava de que ja havia llegit dues vegades el llibre. En deia: “L’única pega que li poso a aquest dietari és que és massa curt! Això sí: Un estiu és un llibre apte només per als amants veritables de la lectura, un dietari fet pel simple plaer de llegir”.

Certament curt, però intens, honest i realment, d’una exquisida sensibilitat i un plaer delicat per passar una magnífica estona de lectura.

Un estiu
Francesc Parcerisas
Col·lecció, D’un dia a l’altre Nº 46
Quadren Crema
Barcelona, maig 2018