Els extrems es fan més forts

Uns quants anys abans del passat 1 d’octubre hi havia un gran espai social que representava la majoria de les persones que s’identificaven en aquesta zona neutral. Era una mena d’autonomisme pactat on les puntes tenien pocs representants.

Després del “Procés” i de l’1 d’octubre passat aquesta gran massa ha tingut importants moviments cap als extrems deixant més pobra la part central. Avui en dia t’has de posicionar a un costat o altre d’aquest llarg camí que pot menar a la independència de Catalunya. No hi ha lloc per a l’ambigüitat. Estàs en un costat o estàs en l’altre. Sempre pots intentar mantenir en una zona neutral mitjana que a mesura que passen els mesos es va tornant més feble i perillosa.

Ara per una banda, estan els que passen de tot això i no els importa un rave ni un costat ni l’altre.  Però la gran majoria es posicionen en el món de d’independentisme o en el món dels unionistes i derivats. Llavors estan els qui fa anys que han perdut el tren que apareixen amb la bandera del federalisme o estatuts pactats quan es una etapa que la majoria de la societat ja ha passat en el seu conscient. Estan una mica fora de lloc, però sempre hi ha persones que viuen altres ritmes i altres temps i ja els hi va bé.

Aquesta és la realitat que tenim a casa nostra amb persones que ho viuen amb més o menys intensitat, però una part molt important estan en el seu lloc. Algunes cantaran les consignes típiques, altres increparan als qui ho cantin i alguns callaran per no ser descoberts, però la immensa majoria ha d’adoptar una postura. Això és com quan entres en una rotonda i tens dues sortides. Has de buscar la més adequada per al teu destí, en els moments actuals no et pots quedar donant temps esperant una revelació celestial.

Els uns i els altres tenen els seus punts de referència, els seus mites, els seus herois, els seus màrtirs i tota la simbologia pròpia d’un bàndol polític.

Els uns gaudeixen dels suport de l’Estat central i de totes les seves derivacions i d’un cosa sagrada, intocable, invulnerable com és la Constitució Espanyola que és l’assegurança perfecta perquè mai no passi res que surti del guió. Els altres tenen la raó i la voluntat d’un poble que ja està cansat d’aguantar imposicions, polítics corruptes i una clar desajust econòmic, només cal veure els peatges que encara hem de pagar els catalans al contrari d’altres zones peninsulars.

De cara  a les properes eleccions municipals encara que es presentin en un municipi 20 propostes diferents, al final en teoria els de cada bàndol s’haurien d’ajuntar per fer realitat un projecte consensuat, com molts cops passa a la vida real. Massa cops hi ha partits similars que tenen una relació molt complicada perquè es disputen un a un l’electorat. Altres amb postures més distants, poden mantenir una millor relació encara que siguin de signes totalment oposats.

Altres formacions víctimes dels molts polítics professionals de la seves files necessiten tocar el poder encara que sigui pactant amb el diable, però cada cosa al seu lloc.

Cada bàndol utilitzarà el seu marge del poder millor per treure el màxim rendiment. Al final moltes forces similars es possible que acabin signant pactes de govern en favor del municipi, però lluitaran soles en les eleccions. Després, segons els resultats d’aquestes podran optar a més o menys quota de poder.

Aquesta és la política que cada dia és nota més a casa nostra. Hi ha moltes maneres de percebre aquesta bipolaritat social. La gràcia de tot plegat és que més o menys les dues bandes estan bastant igualades  a punts i tot i que una persona pugui canviar el vot, és molt difícil que es doni la seva papereta a unes sigles de l’altre costat de la línia vermella. Aturar aquesta dualitat és molt difícil perquè les etapes del diàleg i el consens igual que el federalisme ja fa dies que estan superats. Ara només toca que els bàndols surtin a plaça en unes votacions a veure qui és el més fort. Una juga amb la raó i l’altre amb la normativa vigent i tot l’aparell de l’estat. A veure com acaba tot plegat.