El dèficit històric de les polítiques d’habitatge (I)

Una ciutat la conformen les persones que hi habiten i participen del teixit del poble, però per habitar-hi calen cases, llocs on es construeix una llar, un espai de confort, intimitat i cura on les persones creen el seu projecte de vida i el nodreixen. I les institucions municipals són les garants de proporcionar aquestes cases, a través de polítiques públiques destinades a garantir el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat. A Vilanova i la Geltrú anem ben mancades de polítiques d’habitatge social. Malgrat no es disposen de dades actualitzades es pot afirmar que a la nostra ciutat el parc públic de lloguer representa el 0,91% del parc d’habitatges, mentre que a Barcelona representa un 1,5%, ambdós molt lluny del 15% o 20% dels estàndards europeus.

Fent una avaluació per anys i amb el criteri del 15% marcat per la Llei catalana 18/2007 del dret a l’habitatge, l’any 2009 Vilanova i la Geltrú hauria d'haber comptat amb un parc d’habitatges per destinar a polítiques socials de 3.478, no obstant en 2010 tot just arribava a 2.671 -dels quals 244 eren habitatges de protecció oficial en règim de lloguer. Al 2011 la cosa no canvia, segons el cens de població i habitatge de l’INE el total d’habitatges de Vilanova era de 26.586, de manera que 3.988 s’haurien d’haver destinat a aquesta a parc social.

Així doncs, teníem un dèficit de poc més de 800 habitatges socials al 2009 i de 1.317 al 2011 en ple esclat de bombolla immobiliària. I és evident que continua existint, ja que des del 2010 fins a l’actualitat només s’ha iniciat la promoció de 4 habitatges públics a Vilanova i la Geltrú, segons dades de l’Agència Catalana de l’Habitatge. De fet, les darreres convocatòries d’Habitatge de Protecció oficial van ser al 2009, a Sant Jordi amb 73 habitatges en règim de lloguer i al 2012, al Solicrup amb 4 habitatges en règim de compra. Per no dir que les adquisicions d’habitatge buit els darrers anys han estat minses.

Només amb aquestes dades podem afirmar que a la nostra ciutat el parc públic de lloguer és del tot insuficient, que les polítiques per accedir a l’habitatge i a la ciutat han estat del tot inoperants, i un dret bàsic com és l’habitatge ha quedat exclusivament en les mans d’un sector privat que es dedica principalment a l’especulació.