La ciutat viva

He llegit un article, aquí mateix, a l’Eix: “El nou Parc Comercial, un atac al model comercial de Vilanova i la Geltrú”. A grans traços estic d’acord amb l’anunciat del títol, però amb matisos. Jo crec que  una de les millors maneres -jo diria que la millor manera- de conservar el comerç a les ciutats, al centre i als barris, però sobretot al centre, és que el preu dels lloguers dels immobles no siguin astronòmics, com ho són avui.

Si de veritat es creu que "el comerç dona vida" a la ciutat, com en dona mantenir locals culturals i d’esbarjo, és necessari que hi hagi una relació correcte entre el que es paga pel lloguer i el que el comerciant pot fer de caixa. I aquesta condició, de moment (exceptuant algunes franquícies), topa amb les disposicions dels propietaris dels immobles als centre -que, per cert, molts d’ells són els antics propietaris, o els seus fills, que han tancat els vells comerços. Com ho fem? Doncs com que apel·lar al civisme i a la generositat d'aquests propietaris, no crec que servís de res, no hi veig altra manera que els governs municipals tinguessin la capacitat administrativa per regular aquestes qüestions de caràcter urbà, com passa en països d'Europa on fer de la ciutat un hàbitat humà, és una de les actuacions polítiques principals i acceptades per la majoria dels seus usuaris.

Però si la ciutat ha de tenir vida, si la ciutat ha de ser un cos viu de ciutadans, cal assumir que també significarà que no ha de prevaldre la ciutat dormitori per damunt de la ciutat viva (i la vida, en certa mesura, és sorollosa). No pot ser que els comerços, les entitats socials i els locals d’esbarjo, hagin d’anar a raure fora del teixit urbà. Entre altres raons, perquè no accepto que els meus fills hagin de desplaçar-se amunt i avall en cotxe per anar i venir d’aquests locals (amb la consegüent perillositat que suposa), simplement perquè jo no vull suportar la certa agitació que crea el moviment comercial i festiu.

Un NO rotund, doncs, a desplaçar els centres comercials del centre de la ciutat, i un No rotund, també, a la ciutat cementiri o balneàrica. Qui se senti incapacitat de viure amb aquest grau de brogit que comporta la ciutat viva (el comerç, la cultura i l’esbarjo), té una opció, llogar una "torre" a Daltmar (al cap-de-munt del Pic de l'Àliga), o comprar-se un nínxol al cementiri. Ser ciutadà significa alguna cosa més -sempre ha significat alguna cosa més- que pagar la contribució i treure’s el carnet d’identitat cada no-se-quants anys. Ei, és el que jo crec, i és com a mi m’agraden les ciutats.