La Lale

Poca cosa sabia d’ella. Només que el Xavier de Cal Xinet s’hi havia casat (o digueu-ho com millor us plagui). De fet, vivien en parella en una cabana d’una finca familiar, que havien habilitat amb penes i treballs, i molta il·lusió.

Es deia que feien una vida bohèmia, d’acord amb el model del moviment hippie o hippy, un corrent de contracultura que va néixer als Estats Units durant els primers anys de la dècada del 1960 i que posteriorment es va estendre per tot el món. I que també ha arribat a Bonastre.

La gent jove i menys jove, amb vestimenta un xic estrafolària i amb rastes i xuetes als cabells, que passen per davant del xalet Al Vent on visc, fa temps que confirmen la seva presència al nostre terme.

Sabia que la parella havia tingut una filla, la Zoe, que van voler que naixés de part natural a la seva cabana, “al seu niu d’amor”, en plena natura, acomboiada per les piulades dels ocells.

Tot plegat, una vida no gens formal i fins i tot inintel·ligible segons el parer de la major part dels mortals, que ens costa comprendre el seu estil de vida. Ells, però, vivien d’acord amb uns principis i una filosofia, en la que creien fermament. Volien ser conseqüents i així ha estat.

Malgrat la seva alimentació frugal i de vida sana, la malaltia (aquella que no gosem dir pel seu nom, “câncer”) va entrar i minar de mica en mica el cos de la Lale. Ella i els seus han lluitat amb coratge i energia i esperança per mirar de superar-la, però, malauradament, no ha tingut el final que ells i nosaltres desitjàvem.

Ahir, 24 de març, al voltant del seu refugi hem estat convocats per fer memòria del seu compromís amb la vida, de la seva fidelitat als seus ideals de respecte a la natura, de dedicació als altres, de la seva constant disponibilitat a acollir els qui a ella s’acostaven..

Mai no hauria pensat que fossin tantes les persones que s’han sentit cridades a reunir-se davant les seves cendres per oferir-li un merescut acte d’homenatge. Ha estat una cerimònia senzilla, serena, tranquil·la, pausada,i enormement emotiva. S’han llegit escrits, s’han interpretat cançons, s’han escampat flors a l’entorn del flascó que contenien les despulles del que restava del seu cos mortal. El respectuós silenci no evitava que la processó anés per dintre, llàgrimes a dojo tant amb els que han pres la paraula o la guitarra com amb els asseguts a terra en la clapada del bosc. La imatge de la Zoe a la falda del Xavier era massa impactant com per evitar els ulls plorosos de tots plegats.

Potser alguns pensaran que ha estat una cerimònia poc digna, irreverent fins i tot. De cap de les maneres. Gens convencional, sens dubte, però plena de transcendència  i d’espiritualitat. Sí, no m’equivoco. Feu memòria de les vegades que heu assistit a un enterrament i ja em direu si la cerimònia religiosa us ha arribat tan dintre.

Algú dels que han parlat ha dit que no era creient. Si l’acte d’aquest matí no ha estat un acte de persones creients, ja em direu què ha estat? L’esperit de la Lale ens ha embolcallat a tots i ens ha fet pensar i somiar amb el Més Enllà, aquest espai infinit al qual tots els mortals somiem des del més profund de la nostra fragilitat humana.