Dos falsos mites a les portes de la campanya electoral sitgetana

Aquesta  mateixa setmana s’inicia la campanya per les eleccions municipals del proper dia 26. La reflexió que s’exposa a continuació pot ser vàlida per a qualsevol municipi, però ho és especialment per Sitges. Considero que és interessant desmuntar dos falsos mites que, amb molta probabilitat, per voluntat de bona part dels partits, seran reproduïts durant la campanya. Aquests dos falsos mites estan vinculats a dos aspectes clau de qualsevol democràcia: la ideologia i el retiment de comptes.

A Sitges, són tretze les candidatures que optaran a obtenir representació en un ple de vint-i-un membres. D’aquestes, vuit poden ésser identificades, de forma més o menys directa, amb partits o confluències d’àmbit autonòmic i estatal: Junts per Sitges, ERC, Guanyem Sitges, PSC, PP, C’s, Comuns Verds i Podem. Per tant, es pot intuir fàcilment com pensen aquestes candidatures, quina ideologia tenen, si se situen més a l’esquerra o més a la dreta. I, amb una mica d’imaginació, també ens podem fer una idea de les seves prioritats i del tipus de polítiques públiques que oferiran.

Malgrat que molta gent no es cansi de repetir que l’eix esquerra-dreta està superat o antiquat, encara és el cleavage principal, atès que resta subjacent en cada acció: pujar o baixar impostos, fer-ho a unes classes socials o a d’altres; privatitzar o remunicipalitzar serveis; destinar partides pressupostàries a A o a B… Precisament d’això parlava amb un amic que forma part d’una de les candidatures ja esmentades. Coincidíem sobre la identificació d’un fals mite emprat per altres candidatures que disfressen la seva ideologia amb una gran ambigüitat que anomenen municipalisme i que es resumeix en màximes de l’estil: “a nosaltres el que ens importa és Sitges” o “treballarem pel bé del poble”. D’alguna manera afegeixen una tercera categoria fictícia, ja que segons ells un partit pot ser d’esquerres, pot ser de dretes o pot preocupar-se per la vila. Res més que paraules buides. Darrere de la identificació de cada problema i del plantejament de cada solució hi ha ideologia. A tall d’exemple, sabem que temes com el top-manta, l’habitatge, l’estat de les platges, el model turístic o els serveis públics més bàsics no ocupen el mateix ordre de prioritats per a tots, tampoc per a aquests partits. És tan senzill com adonar-se que el bé de Sitges no s’entén de la mateixa manera per part de tothom i que no entrar a definir, a concretar quins són els teus valors com a partit, és ocultar informació a l’electorat.

Em sembla especialment alarmant el cas d’una candidatura nova, la del PES, que presumeix de regir-se per la racionalitat i de prioritzar la gestió. Al darrere d’això hi ha una forta càrrega ideològica, en concret neoliberal, basada en entendre l’administració pública com si fos una empresa. Pel que fa a Solucions, amb fer una ullada a la llista, n’hi ha prou. Altres dos partits que exploten el fals mite són vells coneguts, tot i haver canviat de líder: Sitges Grup Independent i Nou Horitzó. Segueixen jugant a la indefinició, però la història parla per sí sola i tan sols cal veure a quins governs han donat suport per confirmar que (oh, sorpresa!) tots s’ubiquen a la dreta. El Margalló mereix un comentari al marge. Vagi per davant que comprenc la indignació dels veïns de Les Botigues per l’abandonament que pateixen. Es presenten amb el clàssic estil de peix al cove, sense entrar en etiquetes de dretes o esquerres. Però cal tornar al punt anterior: segur que no tot el veïnat de Les Botigues té una mateixa visió d’allò que els cal.

Per tant, queda al descobert el primer fals mite. La feina per Sitges al marge d’ideologies es ven com un avantatge, com si aquells que es defineixen de dretes o d’esquerres no tinguessin com a prioritat el bé de la vila. Però no, és un llast per als votants, als quals se’ls oculta una informació ben bàsica i elemental a l’hora d’emprendre una acció de govern.

En segon lloc, crec rellevant parlar del que acadèmicament es coneix com accountability, en altres paraules, retiment de comptes. La forma més clara de retre comptes davant la ciutadania per part d’un govern és mitjançant les eleccions: quan acaba una legislatura, l’electorat avalua l’obra de govern i decideix tornar a depositar la confiança en els partits del govern o optar per forces que han estat a l’oposició. El que passa és que sovint, especialment quan se sap que el llegat no és precisament admirable, els partits del govern intenten desfer-se de la seva obra fent veure que presenten projectes nous. Aquest és un altre fals mite: tant Junts per Sitges com ERC s’han de fer responsables del seu llegat i de totes i cadascuna de les decisions preses des del consistori. I, és més, la ciutadania els ha de tractar com a tals. Però, curiosament, la llista hereva de Convergència es presenta amb candidata i nom nous, mentre ERC diu que representa el canvi. La pregunta és: canvi respecte què? Canvi respecte el que han fet des del govern? No és canvi, és continuïtat.

És ben cert que qui ha de retre comptes és el govern, però no està de més que també ho faci l’oposició. I, en aquest sentit, el cap de llista de Guanyem Sitges afirmava recentment a Ràdio Vinyet -a qui cal felicitar per la seva tasca periodística- que la seva confluència no es feia responsable de com hagués actuat la CUP durant aquests quatre anys. Qui ha d’assumir-ne doncs la responsabilitat?

En resum, segon fals mite desmuntat: els votants no només han de confiar en les promeses de campanya electoral -paraules- a l’hora de depositar el seu vot, sinó que han de tenir en compte l’evidència -fets- més propera, que no és altra que l’acció de cadascun dels partits durant la legislatura que acaba. D’altra manera, l’electorat mai podria jutjar en base a la realitat.

En definitiva, ara començarà la campanya i sentirem de tot per part de tots. D’ara fins el dia 26, per una banda proposo que exigim explicacions per saber quin tipus de polítiques defensa cadascú i si aquestes són d’esquerres o de dretes i, per altra banda, mirem el nostre poble i pensem qui és responsable del seu estat actual i dels patiments de la legislatura, com l’extrema brutícia dels carrers o la vergonya de no comptar amb unes escales mecàniques i uns ascensors en correcte funcionament.