L’Estel es queda a casa

Fa molts anys que ens coneixem amb l’Estel i la nostra relació sempre ha estat propera i planera, sincera, m’atreviria a dir. El diumenge passat va decidir que es quedava a casa. Quan avançada la nit m’ho va dir amb veu apagada i plana, em van venir a la memòria molts moments de confidències, de confessions.

L’Estel es va casar fa temps, però molt aviat, massa aviat, es va adonar que el seu no era altra cosa que un matrimoni de conveniència. El seu marit es volia aprofitar del seu treball, dels diners que guanyava i la relació es va anar fent més freda, distant, tensa i mancada de tota espontaneïtat.  Temps més tard em va començar a parlar d’imposicions, de menyspreu.

Darrerament les seves confidències es feien més doloroses, i ella va començar a pensar en deixar-lo, separar-se’n. Sabia que tenia una via legal per a fer-ho i volia emprendre-la. Abans, però, va voler parlar amb ell, intentar redreçar la seva relació. Va ser pitjor. La seva resposta irada, despectiva, amenaçant, no deixava gaire marge per entendre’s, i ella va iniciar els tràmits legals per trencar aquell matrimoni que l’ofegava.

Tot va anar de mal en pitjor i els maltractaments van anar apareixent l’un darrere l’altre, lentament, per quedar-se. Els psicològics eren una constant: què vols fer? Estaràs sola, cap dels amics et farà costat. Sense mi no ets res. Pots acabar perdent-ho tot, et deixaré a la misèria! Ets una egoista, únicament penses en tu, i jo què? Així em vols pagar tot el que t’he donat? No hi ha res a parlar, el contracte matrimonial ho deixa clar: som una unitat!

Com que Estel seguia endavant amb la demanda de divorci, els moments de maltractament no es van aturar, i l’assetjament es va traslladat també al terreny econòmic: T’he bloquejat els comptes, sense la meva autorització no podràs fer res de res. No tens diners, tret del que jo et doni. M’has obligat a fer-ho, i és pel teu bé. Com vols administrar els teus diners si no ets capaç de raonar, abans que ho malgastis tot, és millor que jo t’ho administri.

Però Estel no es va acovardir i, malgrat totes les dificultats, insistia en la separació. I el maltractament físic va fer aparició, generalment a les nits, en l’empara que dóna la foscor i la prepotència de la força. Fins que a principis d’octubre, el dia 1 concretament, les agressions es van desfermar.

La seva esperança era la justícia, però aviat va adonar-se que poc hi podia comptar amb aquesta justícia. Les argumentacions, les proves, els testimonis, tot era qüestionat pel tribunal. I mentrestant els maltractaments seguien sense cap impediment, tot el contrari, l’aparent indiferència o suport judicial els donava ales.

I l’Estel va decidir quedar-se a casa. Ella no ho diu, però no podia més, estava cansada de bregar, de rebre, de trobar-se amb la indiferència de qui l’hauria d’haver ajudat. Va pensar que era millor reprendre la convivència (?) amb el seu marit, acceptar el control econòmic, la manca de respecte d’aquell home que feia temps la maltractava quan volia, resignar-se a sotmetre’s als seus designis.

La darrera vegada que ens vam veure li vaig dir que no entenia les seves raons. Estrella em demanà que no ho prengués com una claudicació, que ella el que volia era eixamplar la base dels seus arguments, les proves contra el seu marit. Jo no la vaig voler contradir, però la única realitat és que ella, l’Estel, es queda a casa. Per què havia de dir-li, si no ho volia sentir?

- No sé si estic equivocat, però jo de tu no ho faria- vaig pensar mentre me n’anava.