El que no és urbà en el segle XXI, de la Ribera d'Ebre al Penedès un problema d'arrel comuna

L’ incendi que afectà la comarca de la Ribera l’Ebre, del 26 al 30 de juny passat i que cremà més de 3.600 ha de bosc, conreus, masos i bestiar és la darrera  manifestació  d’un fet important que es fa palès en tots el àmbits rurals i agrícoles en formes més o menys dramàtiques. Es tracta de la gran dificultat que té la planificació territorial per a gestionar el no urbà més enllà de la servitud de les ciutats, que si bé esdevenen els motors del territori això no es fa amb equivalència i harmònica simultaneïtat, sinó mitjançant una relació de submissió del que és rural a l’urbà.

Històricament no ha estat sempre així, el decantament del poder cultural, social i econòmic  del món rural cap a la ciutat es produeix amb la revolució industrial, aproximadament entre 1750 i 1820-40, que provoca les grans i insalubres concentracions a les ciutats històriques. Així, si la població d’Anglaterra el 1821 s’havia duplicat pel 1861 ja era el triple.

De totes maneres, el rural, el que no és urbà, també ha estat considerat per planificadors i teòrics de l’urbanisme, com és el cas del ja esmentat Ildefons Cerdà  el qual com  analitzen  Tort-Donada, J. y Santasusagna-Riu, A. (2018) en l’ article: El binomio URBS/RUR como base de la concepción territorial y urbanística de Ildefonso Cerdà, Cerdà identifica dos grans eixos damunt del territori, la urb i la urbanització  i el rur i la ruralitzacio a partir dels quals concep una teoria general d’ordenació total del territori, comunicat per la xarxa ferroviària, en la qual com comenta Ross Exo Adams en el llibre Circulation and urbanization, les ciutats en si mateixes estan creuades per aquestes línies de comunicació, sense que exerceixin cap domini sobre el seu entorn.

Contemporàniament, el famós arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wrigt el 1932 presenta el Broadacre un model de ciutat difusa ordenada i equilibrada entre naturalesa, rural i urbà.

Per quin  motiu  defalleix l’administració davant el rural?, una possible raó tècnica, seria l’absència d’un model de gestió, llest per aplicar-lo quan calgui. Així un exemple d’entre altres possibles: com i qui ha de gestionar els boscos privats que els ecologistes (i la societat en general) volen preservar però dels que els propietaris, no n’obtén cap benefici i els abandonen al foc?

El Pla Territorial Parcial del Penedès pot ser una peça clau i un bon exemple en aquest atzucac en que es troba l’administració quan s’ha d’enfrontar al rural i a l’agrícola, per dues raons: la primera per la importància de la vinya motor econòmic, social i cultural de la vegueria Penedès, fins a l’extrem de que s’ha posat de manifest reiteradament que la singularitat del que es agrícola i rural és una de les raons de la creació de la vegueria, del catàleg de paisatge en procés, així com del propi pla.

Pla respecte del qual el secretari d’Hàbitat Urbà i Territori, Agustí Serra i el Subdirector General de Planificació Territorial i Paisatge, Joan Armengol van remarcar insistentment  en les ponències i taules rodones en el VII Congrés Art i Paisatge Vitivinícola en les que van participar. La seva voluntat d’un pla precursor d’un nou format de plans sensibles amb el territori i els seus continguts rurals i agrícoles tant pel que fa a  l’ordenació com en la gestió.

Si així fós pel VII Congrés seria un motiu d’orgull haver contribuït a reflexionar sobre un tema molt greu que afecta tot el territori de Catalunya. Una reflexió que malauradament sembla inexistent fins el moment, a la Ribera de l’Ebre.

Miquel Vidal
Director del Congrés d'Art i Paisatge del Penedès