El somriure de l'esfinx

El divendres 14 de juny es va presentar al Centre artístic Penedès L’Agrícol, de Vilafranca del Penedès, el darrer llibre de poemes de la vilanovina Teresa Costa-Gramunt, El somriure de l’esfinx (Pagès editors, 2018). La presentació va anar a càrrec de David Cuscó, professor i editor. L’acte va estar conduït per Anna Ruiz Mestres, professora i crítica literària, que va recitar una selecció de poemes del llibre, i qui ara signa aquest comentari del llibre.

Buscar la llum, col·laborar amb la força de la vida!

El darrer poemari de Teresa Costa-Gramunt està dividit en sis parts, de temàtica diferent, però ben lligada pels grans eixos que nuen el seu extens corpus poètic.

A la primera, Suite del Garraf, fa una cartografia poètica del territori, on s’hi entrecreuen mites i símbols mediterranis amb d’altres de més nostrats com la presència de dracs, sargantanes i dones d’aigua. Hi sura la presència constant de personatges femenins com Hildegarda de Bingen, Hipàtia d’Alexandria, Penelòpe, la Sibil·la,... al costat de la Verge de Montserrat, iconografia de la mitologia cristiana. Tot això és banyat per la llum que caracteritza aquest espai, però també amb una llum més filosofal, més interna, més vital, en funció del que la poeta vol fer arribar als lectors.

Gènesi és un cant al renaixement constant de la vida, a l’embaràs, a la força de la transcendència de l’ara i aquí i a la simbologia de l’aigua, des del líquid amniòtic fins la saba dels arbres.

El cromatisme sempitern en la seva obra es fa present en el vermell de la sang, en el taronja del foc, i en la transparència de l’aigua, juntament a la dolça presència del somriure que va serpentejant per les pàgines del llibre. A voltes és amable, a voltes és complex, però sempre carregat de simbologia, “gest d’origen celest que respira la terra”, és també element etern de l’art, pensem sinó en el de la Mona Lisa.

Segueixen dues parts dedicades a la Setmana Santa, on, com si fos Isabel de Villena, ofereix una mirada femenina i diferent d’aquest període. La controvertida imatge de Maria Magdalena és descrita amb bellesa i intel·ligència trencant el tòpic cristià. Seguint les petjades de l’art, que tant motiva l’autora, veiem en els seus versos la plasticitat d’un quadre com si miréssim el Sant Sopar de Leonardo de Vinci. Aquí el somriure tindrà l’acceptació, el dolor, la serenor, la mort flanquejada per la presència de la llum en la resurrecció al costat del somriure de la traïció.

Dies i filosofies és la part més dolçament feminista del poemari. La revolta contra la submissió establerta i l’acceptació de les feines claus i necessàries a la llar sense remuneració, ni gràcies, va teixint els poemes. Són un cant al treball, a la tendresa, a la maternitat, amb símbols com el blanc del llençol al costat del vermell de la sang, que omplen d’un cromatisme rellevant el llibre. Seguint la veta artística ens trobem artistes que formen part de la cartografia del Garraf de la qual ja hem parlat.

En aquest llibre llegim un cant a la permanència de l’essencial, la continuïtat en els fills, la força de l’instant present que va trenant el text de dalt baix i de dreta a esquerra.

A la darrera part, El Somriure, ens retrobem amb el títol del llibre i amb la força comunicativa i expressiva d’aquest en el rostre, però també amb la força del somriure interior, amb elements com la llum i la rebel·lia femenina de Lilith, aquesta dona apartada del mite d’Eva, però que ens transmet la força per ser  dones lliures, sense subjugació, en un dels millors poemes del llibre.

El somriure de l’esfinx és un viatge que convida al lector vers l’observació de la vida, de l’art, del món i del paisatge proper, de la filosofia femenina i de la mirada envers nosaltres mateixos. És un cant a l’existència viscuda de manera reflexiva i profunda.