De dos amors que tenia...

Aquesta pregunta me l’han fet diverses vegades darrerament. Però en realitat no volen saber què penso fer, volen inocular-me el que pensen ells, indicar-me què he de pensar i, sobretot què pretenen que jo faci.

Em sembla evident que la societat civil, la que realment s’ha mogut per traçar el camí cap a la independència, veu amb claredat que els partits polítics han tingut una actuació nefasta. Únicament si reprenem els lemes de l’ANC podem pensar en una nova oportunitat per al procés: unitat i independència (dels partits). No es pot tornar a ensopegar en sectarismes i partidismes, unes maniobres egocèntriques que escanyen el moviment popular que havia portat a l’1 d’octubre i al 27 d’octubre.

La Diada 2019 no ha de ser un recolzament a cap passat, ha de ser el moment de posar-nos en marxa per aconseguir aquesta independència. Malgrat que l’ANC s’hagi vinculat als partits polítics i, especialment, els partits s’hagin vinculat a l’ANC, l’entitat sobiranista va néixer per ser una pauta per avançar cap a la independència de Catalunya, i això ha de ser actualment. Des de 2012 la independència centra el debat, i els partits, en aquest terreny, es senten febles perquè no són ells sinó la gent la força que mou aquest procés social. La Diada no pot ser la resposta a una venjança, vestida de sentència, que l’estat cuina a foc lent. La Diada ha de ser, una vegada més, una demostració pública que malgrat els desencerts i maniobres interessades dels partits, el procés segueix, que és viu i que vol anar endavant. I per demostrar-ho necessitem, de forma festiva, treure al carrer el milió llarg de persones dels altres anys. Però no ens podem aturar aquí i esperar el proper 11 de setembre per tornar a sortir, hem d’anar més enllà i fer-ho amb continuïtat. Més endavant tindrem moments per deixar les reivindicacions festives i prendre una actitud més combativa, més contundent. Ben segur que la sentència serà aquest moment, el moment de demostrar que, a més a més de ser molts, també tenim prou persones disposades donar una resposta  que colli l’estat. Però per fer-ho necessitem una estratègia unitària, compartida i assumida.

Junts pel Sí, l’any 2015, havia de ser l’eix d’aquesta unitat estratègica de la societat. Els partits no ho van acceptar perquè els descol·locava com a tals, i van dur a la pràctica la proposta de l’ANC de manera interessada, la van capgirar per convertint-la en una coalició entre ells, amb alguns independents perquè no fos dit. L’objectiu no era la unitat d’acció sinó repartir-se els càrrecs.

Necessitem aquesta unitat d’acció, i no podem improvisar-la quan surti la sentència (no la sabem ja?), cal dibuixar i compartir un pla que ens permeti transitar des d’ara fins tenir la República.

Però, com ho podem fer si vivim en una autonomia vigilada, amenaçada i cada vegada més buida? Cal, dons, una direcció on tothom hi pugui tenir cabuda, una direcció fora de l’abast de la violència de l’estat espanyol, una direcció fora de les maniobres interessades dels partits. No es tracta de prescindir dels partits, es tracta de preservar el moviment independentista de la temptació, que sovint tenen, d’instrumentalitzar-lo pel seu profit. Però quina pot ser aquesta direcció?

L’Onze de Setembre sortim al carrer, el dia següent, posem-nos-hi: cal construir-la, és urgent!

Llorenç Guasch

De dos amors que tenia / l’un en terra, l’altre en mar,/ el de terra l’empresonen,/ l’altre viu exiliat./ Jo no ploro pel de terra/ ni em lamento pel de mar./ Plors i laments de què serveixen?/ Gent que lluiti és el que cal.

“Les quatre banderes”,  Miquel Martí i Pol