La vella i la nova política

Estem en portes d’unes noves eleccions, una vegada més les esquerres no s’han posat d’acord; les enquestes diuen, però, que la situació no variarà massa i els mateixos protagonistes hauran de tornar-se a seure i confiem que d’una vegada per totes tinguem un govern progressista a Madrid.

Com a militant socialista no puc dir que no estigui decebut, però sí que aquesta situació no ens gens estranya. Si repassem la relació històrica que partit socialista ha tingut amb els partits que diuen estar a la seva esquerra, Izquierda Unida, Iniciativa per Catalunya, Comuns, Unidas Podemos, las CUP, etc., sempre ha estat tortuosa, quasi sempre que hi ha hagut possibilitat d’un pacte, les negociacions s’han trencat en el darrer moment amb el resultat d’un govern a precari o l’alternativa de la dreta n’ha sortit guanyadora.

El professor Gabriel Colomer, en una conferència titulada “Tendències Electorals: present i futur” celebrada el 29 de juny i organitzada per Federalistes d’Esquerres, va iniciar la seva intervenció preguntant als assistents sobre quina data preferien per a la convocatòria de noves eleccions. Ja, el mes de juny, els experts dubtaven que Unidas Podemos facilités un govern progressista a l’Estat.

El PSOE ha fet esforços. En la primera etapa de negociacions va cedir fins acceptar un govern de coalició, vicepresidència per assumptes socials i tres ministeris (Vivenda i Economia Social, Igualtat, i Sanitat i Consum); ja sabem la resposta: això era menystenir a Unidas Podemos i als seus tres milions set-cents trenta-dos mil votants. Em pregunto: com va tractar Unidas Podemos, amb els Sr. Pablo Iglesias al capdavant,  als set milions quatre-cents vuitanta mil votants socialistes? No ens va menystenir? Vàrem dir clarament que volíem un acord amb ells i no amb Ciutadans, però no ha estat possible, per quarta vegada no ha estat possible, i el més greu, de programa de govern ni se n’ha parlat. A la segona investidura el PSOE va presentar 370 propostes com a base per iniciar un govern progressista, moltes d’elles avalades per amplis sectors de la societat. No van servir ni perquè Unidas Podemos es parés a pensar ni un moment, deu ser cosa de la nova política.

Hi ha desconfiances profundes del PSOE cap a Unidas Podemos, les acusacions que els seus dirigents ens han llançat i estant llançant contínuament contra els socialistes en són un element, peró el que realment separa els dos partits és l’organització de l’Estat i el model econòmic, tot i això, un diàleg sincer permetria arribar a acords.

Unidas Podemos diu que Espanya s’ha d’organitzar conforme a un estat plurinacional, però no concreta com s’articula. En Unidas Podemos hi ha diverses corrents, Comuns Federalistes aposten fermament per un Estat Federal; Ada Colau, Jaume Asens i el mateix Pablo Iglesias estan més a prop de les postures dels independentistes. Unidas Podemos com a partit que aspira a governar s’haurà de definir. El PSOE, des de la declaració de Granada, ja va assumir aquest model per a l’Estat, i Pedro Sánchez en nomenar Meritxell Batet i Manuel Cruz, tots dos federalistes reconeguts  com a presidents del Congrés i del Senat en va fer una declaració implícita, després Manuel Cruz la va explicitar en els seu discurs d’investidura al Senat. Pablo Iglesias en la campanya va defensar la Constitució i la va definir com a socialment progressista, doncs, si el que ens separa és el model d’Estat avancem cercant solucions possibles, que en un tema com aquest mai seran en el curt termini i a més es necessitarà el consens amb altres forces polítiques. Si s’accepta que la Constitució és la que és fins que no es modifiqui, aquestes discrepàncies no haurien d’impedir formar govern.

En economia els models també són molt diferents, Unidas Podemos no especifica quin és paper que s’ha de jugar a la Comunitat Europea, no sabem si està amb Varufakis o amb Alexis Tsipras, o si el seu ideari es basa en els moviments revolucionaris sud-americans; però l’economia és la ciència del possible i quan és parla de mesures concretes és més fàcil arribar a acords, prova d’això és que es van pactar uns pressupostos que al ser rebutjats per Esquerra Republicana, un altre partit que s’anomena d’esquerres, van provocar aquest llarg període electoral.

Tenim dies per a la reflexió uns i altres, aprofitem-los per parlar del que ens apropa i segur que abans de Nadal tindrem el govern d’esquerres que tant desitgem. No sé si farà nova o vella política, però el que és segur que serà un govern que imprimirà un gir social a les polítiques fetes per les dretes. La gestió del Govern de Pedro Sánchez fins ara, i les 370 propostes de futur presentades com a nucli del seu programa així ho avalen, ara cal anar a votar.