Estimada Helena

Helena, el que ara t’explicaré no ho podràs entendre perquè encara ets petita, però jo tampoc no ho puc entendre, perquè no té justificació. De vegades em preguntes què vol dir mentir o si està malament fer-ho. Les mentides que tu puguis dir no perjudiquen ningú, et defenses, però hi ha adults que menteixen per fer mal, per eliminar l’opinió dels altres. I avui això ha passat, però no ha mentit una persona, ha sigut un estat el que ha mentit, el que vol venjar-se.

De vegades em dius que enyores els avis, els pares o la germana. La mentida d’aquests adults que et deia deixarà nens i nenes sense el seu pare o mare, avis o àvies, i homes i dones sense la seva parella durant molts anys. Quant és molts? Tu ja saps comptar: si un d’aquests nens té ara cinc anys, com tu, quan pugui tornar a veure el seu pare, avia, mare o avi en tindrà ja més de catorze i, segons com, més de divuit. Això no es pot justificar de cap manera i per això veus que hi ha gent que porta un llaç groc o finestres on pengen escrits demanant que la Justícia faci justícia, que no busqui castigar des de l’odi per la voluntat de fer mal.

Veuràs que aquests dies que vindran potser no podré estar amb tu com sempre faig, no és que no vulgui, i tant que vull estar amb tu, però també vull que puguis créixer en un entorn on la llibertat no sigui una paraula sinó una realitat, on no calgui tenir por de dir el que un pensa, on els drets de les persones es respectin no pel seu poder sinó pel fet de ser persones, que la raó no sigui suplantada per la violència, per la violència real, aquella que vol dominar els altres utilitzant la seva força, molt sovint brutal.

Aquest matí m’he trobat amb nois i noies que expressaven al carrer el seu descontentament, la seva necessitat de fer sentir el malestar davant l’ambient de violència que la injustícia provoca, veient com no es respecten els drets de tots. He anat amb ells i mentre caminava i  cridava al seu costat m’ha vingut una cançó de Joan Isaac a la memòria, o millor dit, un fragment: “...I sent que es juga la vida / amb cada consigna que crida amb el cor. / Doncs creu que el futur se li escapa / si es queda callada i passa de tot./ Quina trempera!/ Quina manera / de fer que viatgi dels meus quasi setanta / als teus pocs dinou./... Sí, em van encomanar la seva il·lusió, la seva empenta, les seves ganes d’abastar els seus projectes.

No sé si podrem deixar enllestit aquest entorn de llibertat, ho hem intentat i ho seguirem fent, avançant sense defallir perquè la força dels joves ens empeny i estimem el futur perquè us estimem a vosaltres.

Helena, no et desanimis, no diguis mai que no pots més, sempre podem anar una mica més enllà si creiem que val la pena i confiem en la nostra capacitat per a fer-ho. T’estimo, Helena.