Tenim sentència - tenim aldarulls

Hem conegut la “sentència”, bé, mil i una anàlisis. Sobre si és curta llarga, mitjana, no hi entraré i més quan ni els juristes, els tertulians, els polítics són capaços de donar una opinió més o menys objectiva, cadascú diu la seva segons la seva ideologia.

Però avui es més necessari que mai tornar a les causes del perquè hem arribat fins aquí. La primera “La sentència de l’Estatut”, recordem, però que això no va impedir que PP-Convergència aprovessin pressupostos el 2011-2012 i lleis de tanta transcendència com la reforma laboral. Va ser Artur Mas, davant l’afer Pujol i el tres per cent, el que dóna un salt endavant i inicia el procés, un procés que per més que diguin que l'empeny el “poble” ha estat dirigit en tot moment des del Palau de la Generalitat.

La crisi econòmica els hi cau del cel, Artur Mas inicia la seva política de retallades i ja té a qui culpar, tot nacionalisme necessita un enemic, Espanya, i davant d’una classe mitjana que comença a desesperar-se, fa forat, el procés es dispara.

I així ens porten a les lleis de desconnexió, 6-7 de setembre. Les formes que es van emprar per a la seva aprovació posen en evidència l’autoritarisme dels polítics independentistes. Anem al fons de la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Aquesta llei pretén substituir a l’actual ordre constitucional en tots els seus àmbits, el preàmbul així ho diu “un cop proclamada la independència és imprescindible donar forma jurídica …..” Reputats juristes la varen qualificar de conservadora i continuista pel que fa al disseny institucional, atorgant poders excessius a l’executiu, jeràrquica i presidencialista”. Val la pena generar tantes il·lusions per acabar amb un projecte de país pitjor que el que tenim.

I així hem arribat al dia d’avui, els estrategs han intentat col·lapsar les principals carreteres, l’aeroport, rodalies, perjudicant a milers de treballadors que intentaven tornar a casa, parant universitats al crit “Prou tolerants hem estat amb vosaltres, les classes s’aturen ja”. Així ho explica la professora Beatriz Ballestín entre llàgrimes. Aquest és el veritable tarannà dels escamots independentistes, ho venim denunciant fa molt de temps, però tots tanquem els ulls, seus de partits polítics atacades, polítics opositors bandejats, periodistes agredits, pasquins penjats per les parets “Ni ocupants - ni botiflers - ni equidistants“ . Si no sou dels nostres heu escollit el bàndol opressor. I desprès d’això, te’n vas a casa amb el cor encongit. On arribarem?.

L’independentisme s’ha impregnat de tots els tics totalitaris que diuen combatre, pretenen que la seva veu sigui l’única, però per més que ho intentin no callarem, no ens deixarem atropellar, no deixarem que acabin d’ensorrar aquests país. I dit això, parlem, parlem d'igual a igual, hi estem disposats. Per als federalistes aquesta és la nostra màxima “reconeixement de l’existència  de  diferències reals entre els ciutadans, el respecte a la diversitat i la decisió política de buscar solucions compartides als problemes”.