Amb la motxilla a l'esquena

Sovint als mitjans de comunicació apareixen discrepàncies entre partits que aspiren a governar-nos. Però en això de plantificar una sortida privada per a resoldre el problema de les pensions públiques, quasi tots els partits hi estan d’acord: PP, PSOE, Ciutadans, PDECAT ens volen penjar a l’esquena una motxilla d’importació, austríaca, concretament.

El Consell de Ministres de 8 de febrer de 2019 va incloure la proposta d’implantar a Espanya la Motxilla Austríaca, dins d’un conjunt de reformes econòmiques i socials que va fer arribar a la Unió Europea. Però... què és això de la Motxilla Austríaca?

És un fons d’inversió que es forma amb els diners que cada mes hi aporta el treballador, i que representa una petita part del seu sou (1% o 2%). El fons el gestiona una entitat privada de crèdit i fa les inversions que creu millors, però és propietat del treballador durant tota la seva vida laboral. Això significa que s’acumula una quantitat de diners creixent formada pels diners que es posen mensualment (1% o 2% del sou) més els possibles interessos. El treballador s’emporta la seva Motxilla vagi on vagi a treballar, i per això se l’anomena motxilla. L’Estat garanteix que tots els diners posats es recuperaran, però no es fa responsable dels interessos perquè no hi són garantits.

En realitat la motxilla impulsa un tipus de pensió que inclou una part de procedència pública (les retencions actuals) i una part de privada, la Motxilla. Els treballadors poden accedir al contingut de la Motxilla si: es produeix un acomiadament improcedent,  si canvia de ciutat de residència, per pagar-se activitat s de formació i en el moment de la jubilació.

Però..., qui ha de pagar aquests diners, aquest 1% o 2% del sou que va a parar a la Motxilla? Pot ser que ho pagui directament  el treballador via retenció;pot ser que ho pagui l’empresa, però seria en detriment del sou brut del treballador, i per tant ho acabaria pagant ell; pot ser que ho pagui l’estat, i aleshores repercutiria sobre els impostos que paguem entre tots (els que en paguem). El treballador, sempre el treballador... 

La Motxilla tindria repercussió sobre l’acomiadament. Quan un treballador és acomiadat pot disposar dels diners acumulats a la motxilla per “fer-se la indemnització”. Dit en altres paraules, a l’empresari acomiadador no li costa res i al treballador acomiadat li representa consumir els diners dipositats a la seva Motxilla.

Si l’empresa té l’acomiadament més fàcil, augmenta el seu poder perquè desapareix el dret laboral: si no hi estàs d’acord, acomiadament amb motxilla i que entri un altre que ho accepti.

I què li queda al treballador quan es jubila? Una pensió pública reconeguda com a insuficient i el que hagi pogut recollir a la motxilla. I els que han estat aturats o acomiadats? Bé, la pensió anèmica i les restes dels diners recollits...

Inicialment les conseqüències de la implantació de la Motxilla seran lleus, però seria un primer pas irreversible vers l’objectiu de reduir les pensions públiques a un nivell de supervivència i, alhora, augmentar el marge d’intervenció de la banca i les asseguradores.

El conjunt de Motxilles el gestionaran bancs i asseguradores que cobraran una comissió per fer la feina d’invertir els diners dels treballadors. Si els fons tenen pèrdues no són els administradors els responsables sinó que serà l’Estat qui haurà de respondre. Per tant es quedaran les comissions de la gestió, però no responen de les conseqüències d’aquesta mateixa gestió: beneficis per la banca i les asseguradores, pèrdues pels fons públics.

Mirem un cas? Si ha treballat durant  35 anys, tindria 11.245,5 € a la motxilla. La banca cobraria una comissió del 0.85% (renta fixa), i  tindria realment a la motxilla 9.524,94 €. Si ho retira tot, tindria una retenció del 19% (es considera un fons de pensió privat), i li quedaria disponible 7.715 €. O bé una pensió mensual de 328 € /mes durant dos anys. (24 pagues), o de 285 € /mes durant dos anys. (28 pagues).

Aquesta proposta de la Motxilla Austríaca s’encamina a acumular més capital financer en mans de bancs i asseguradores.

Això sí, desapareix la diferència entre els contractes indefinits i temporals. Amb la motxilla tots serien temporals des del moment que l’empresari podria acomiadar a cost zero. No hi ha dubte que tot és donar voltes a l’entorn del mateix: trobar noves formes per a alimentar les arques del capital financer a costa dels treballadors i el desmantellament del sistema públic de les pensions. Tot un invent del neoliberalisme...