L’home de la lluna

L’imaginari català compta amb una àmplia nòmina de creatures fantàstiques, des del Patufet, un nen de mida lil·liputenca, fins les seductores dones d’aigua, o l’obscè grataconys. Una de les més enigmàtics d’aquestes criatures deu ser l’Home de la lluna. Conta  Josep Romeu i Figueres que pels Pirineus «la gent sol dir que la taca lunar situada a la dreta de l’espectador és un home amb una forcada d’arços punxents». Aquesta lectura local de la llegenda de l’home de la lluna, s’associa amb la universal del jueu errant, coneguda arreu d’Europa. De molt antic s’ha volgut representar amb aquest relat l’epopeia de la diàspora del poble hebreu. Ahasverus (l’home), el jueu que no va voler socórrer Jesús, va ser condemnat a errar pel món per sempre més. Cada cent anys passa pel mateix lloc i pregunta pels racons que ell va veure, però cada vegada aquests racons han canviat; el món, doncs, mai serà el “seu” món, i aquest és precisament el seu càstig, suportar una desolació infinita.

En la versió pirinenca de la llegenda de l’home de la lluna es conta que aquest era un pagès que volia tancar un camp amb un barrera d’arç punxent. Va posar-s’hi un dissabte, però no va poder acabar-la i seguí treballant en diumenge. Aleshores, diu la llegenda, déu va castigar-lo per no haver respectat el dia sant, i el condemnà a ser empresonat a la lluna, on restarà per sempre més obligat a passar i passar amb la seva mata arç, davant la mirada dels homes fins que es compleixi el fatal deler de la goja del Montseny: «sortós serà el dia que finarà el món». La llegendeta és interessant perquè lliga la raó del pecat del pagès, no respectar el dia del senyor ─qüestió severament sagrada en la religió mosaica (no tant a entre els catòlics)─ amb la narració d’una altra llegendeta toscana de l’home de la lluna. Diu aquesta última que el presoner de la lluna és Caín, que pel seu terrible pecat de desobediència (no estimar el germà), és empresonat a la lluna i condemnat a transportar fins els darrer dies del món, una gran mata d’esbarzer punxent. Realment el pecat de Caín va ser prou gros per merèixer esdevenir el presoner de la lluna. Però aquell càstig resulta irrisori i tot, comparat ─com m’informa Antoni Munné-Jordà─ amb el que Joan Oliver li fa cometre.  L’any 1933 Joan Oliver publicà una obra curta de teatre on es presenta a tota la família, Adam, Eva i els dos fills, just acabat d’abandonar el Paradís. En aquell temps el Maligne havia acabat d’inventar un procediment que simplificava la temptació, multiplicant-ne l’eficàcia. Tant suficient resultava l’invent que aconseguí que Caín, envigorit per l’eficient nova formula temptadora,  primer cacés el Colom que forma part de la persona de Jahvé, i tot seguit ─ d’una sola tacada─ passés els taps a sa germà. Aquesta obra va estrenar-se el 1970 al teatre CAPSA del carrer Aragó de Barcelona (propietat del gremi de forners), però ─sempre en paraules del meu informant─: «arran de l'estrena, gent pietosa es va queixar a l'Oliver que potser n'havia fet un gra massa, i aleshores, a la versió publicada al totxo del Teatre complet de 1977, es va autocensurar i canvià l'escena: Caín, en lloc de matar el colom, roba una pera de l'arbre de la vida, amb què fa una sàtira més suau de la història sagrada».

No cal dir que aquest jueu errant, o home de la lluna, ha tingut en la gran literatura, a part de l’obra de Joan Oliver, múltiples posades en escena. Potser la més celebrada sigui la novel·là d’Eugene Sue, «Le Juif errant», que va tenir la seva versió operística; també al teatre i al cinema, on nacionalitzant-lo holandes i carregant-la amb unes quantes fantasies més, la titularen, l’holandès errant «De Vliegende Hollander». Aquest fantàstic holandès errant també va tenir la seva versió operística, musicada per Richard Wagner. La lluna, amb home o sense, ha estat sempre un receptacle de la imaginació humana.

A la lluna, removent l’èpica antiga, i segons els més singulars i imaginatius autors, començant per Llucià de Somòsata  i acabant per Stanislaw Lem, sense deixar-nos a S. Butler o J. Swift o Joan Perucho, m’agrada recordar que el primer, en la seva Història verdadera, hi establí una colònia d’organismes que farien les delícies dels actuals narradors de relats políticament incorrectes. La particularíssima condició d’aquests lunícoles és que, entre altres singulars excentricitats, no els hi cal concurs del sexe oposat per a continuar l’espècie. Aquesta, i les altres no menys excepcionals excentricitats d’aquests éssers imaginats pel tal Llucià, ben segur que avui provocarien pirotècnics debats, entre el feminisme més recalcitrant i el masclisme més infame, sobre la seva actitud ideològica. Però va ser Ariosto qui gosà més que ningú altre, fent-hi intervenir el panteó cristià. Ariosto col·locà al satèl·lit terrestre Sant Joan, el qual acompanya Astolf, l’amic de Rotlland, mostrant a aquest, una vall on hi va a parar-hi tot allò que a la terra es perd: des de les mundanes riqueses materials, a les infructuoses almoines post-mortem, i sobretot, les impotents esperances i sospirs del amants.