Què entenem per reforma fiscal de caire social?

Les persones, amb el nostre treball, sigui el que sigui, produïm un enriquiment, i aquesta riquesa s’ha de distribuir entre els diferents membres d’aquesta societat. A l’hora de repartir aquesta riquesa es produeixen diferències greus, i cal que hi hagi una redistribució. I aquí és on entra la fiscalitat: fer possible una redistribució que compensi els desajustos que s’han produït en la distribució. Evidentment creiem que el nucli del problema rau en el repartiment inicial de l’enriquiment, però si hem d’explicar què significa “reforma fiscal de caire social”, ens hem de centrar en la redistribució, sense donar per bona - repetim- la distribució.

Pensem que cal capgirar el punt de vista dels Presupostos Generals de l’Estat (PGE), i en lloc de partir d’un sostre de dèficit (despeses màximes per poder tornar els interessos dels préstecs de la UE), cal partir d’un altre concepte, el sòl de recaptació (recaptació mínima per poder atendre les necessitats socials bàsiques). Per poder fer això cal que es prenguin mesures serioses i taxatives per eliminar els forats per on fuig la riquesa generada. Sense aquesta actuació seguirem patint l’ofec de l’article 135 de la Constitució que obliga a donar prioritat al retorn del deute exterior per davant dels drets socials.  

La fiscalitat pot tenir la missió de redistribuir socialment la riquesa o servir per mantenir, accentuar i fer cròniques aquestes diferències greus. És per això que cal afegir darrera de fiscalitat “de caire social”.  

Per què una reforma fiscal de caire social?

El que s’anomena crisis ha deixat malparades i trontollant, entre d’altres, la sanitat, l’educació, el benestar social o les pensions. Però, alhora, grans empreses han trobat a Espanya un paradís fiscal, sense que hagin contribuït quasi a contrarestar els efectes causats per la recessió.

- Una multinacional amb una facturació superior als 4.000 M d’euros amb uns beneficis anuals de quasi 1.000 M, paga únicament 2 M d’Impost de Societats, segons dades de l’Agència Tributària.

- Les 134 multinacionals espanyoles que facturen més de 750 M l’any i que tenen uns beneficis de 91.849 M (el 12,6 %), han pagat 11.594 M en impostos pels guanys.

- Però les 27 multinacionals que han guanyat més, els seus beneficis pràcticament queden lliures d’impostos, segons dades de l’Agència Tributària. Els seus negocis van arribar als 110.944 M, amb uns beneficis de 25.325 M, i en conjunt van pagar 65 M per Impost de Societats. Són dades de l’Agència Tributària de 2016, el darrer exercici amb xifres actualitzades.

- Però aquesta enginyeria fiscal que permet quasi no pagar impostos i la permissibilitat del govern de l’estat, és únicament vers les empreses gegantines. Segons la OCDE el nivell mig de tributació de les empreses espanyoles és del 24,8 %, i a la UE és del 20 %.

- Les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAV) fiscalment paguen un 1% del seu benefici. Durant aquests darrers cinc anys (2014 - 2018) han guanyat més de 2.700 M i no arriben a pagar 50 M d’impostos. Reforma fiscal de caire social.

- Quan l’any 2016 se li va dir al ministre d’Hisenda i Funció Pública Cristobal Montoro que les empreses de l’IBEX 35 tenien més de sis-centes seus a paradisos fiscals, la seva resposta va ser explicar que totes les seus eren legals. Resultat? Dos anys més tard les seus sobrepassaven la ratlla de les mil. Era legal, era il·legítim i era, especialment, injust. La fiscalitat ha de facilitar que empreses riques situïn el seu capital, o una bona part, fora de l’espai fiscal espanyol? Segons el Banc d’Espanya, durant l’any 2018, han marxat 235.657 M d’euros.

- Des de 2008 fins 1018 les empreses de l’Ibex-35 han acumulat uns 100.0000 M d’euros en ajudes fiscals, uns diners que Hisenda ha deixat d’ingressar.

- L’any 2007 les empreses pagaven el 22% dels impostos i els particulars el 75%. L’any 2016 les empreses pagaven el 13% i els particulars el 75%.

- Si això ho relacionem amb aquesta altra dada, la situació sembla clara: entre 2008 i 2017 el benefici de les empreses ha crescut un 11,3% i el dividend que han pagat als seus accionistes ha augmentat un 15,5 %.

- Segons l’Informe Mundial de la Riquesa 2019, entre 2008 i 2018 el nombre de persones amb un patrimoni superior el milió de dòlars, s’ha duplicat. Això permet pensar que la punxada de la bombolla immobiliària, la crisi bancària de 2013, l’augment de l’atur no els va afectar sinó que els va afavorir.

Hi ha més, molt més, però cal deixar espai per a la proposta. Reforma fiscal de caire social.

És just el que reflecteixen aquestes dades? No hi ha un volum injustificable de diners que es perden i que haurien de servir per encarrilar l’economia? No caldria que l’aportació fiscal estès en consonància amb els beneficis obtinguts?      

Nosaltres ni som economistes ni advocats, però ens mirem la realitat amb uns altres ulls que els legisladors. Ells reben més diners com a complement per a la dieta (menjar quan són a Madrid) que el que guanya una persona que cobri el sou mínim interprofessional.