El miracle d’hivern i una petjada en la neu

Vet aquí un dia que feia molt de fred i la boira era tan espessa que no podies veure-hi més enllà del nas -com es diríem per fer honor al refranyer. Caminava amb molta precaució, la via era en despoblat, amplia i desolada. Havia nevat i els arbres eren plens com de fruites blanques i glaçades que es despenjaven de tant en tant, tremolant, fins desfer-se en terra. Banda i banda del camí la neu s’hi havia depositat en turonets i comes de pessebre, ocultant l’herbei de les vores, ací d’allà eixia la tija d’una herbeta amb pretensións de palmera. Havia de fer-se el camí gebrat perquè l’estació era separada un quants cents de metres de les primeres cases; que queien devora, però, aquell matí, la boira les havia dut lluny.

Sort que anava ben calçat, la gruixuda sola de les botes obria minúsculs estanys glaçats, que ràpidament desapareixien quan el fred anivellava el sòl. I jo m’entretenia veient com desapareixien els petits pèlags mirant de pas darrera. Encantat, observant la desaparició de les meves passes, topí de sobte amb un cos pesant; sobresaltat i un poc d’esma, vaig demanar excuses al que creia una persona que, com jo mateix, la boira havia impedit de veure-hi més enllà de quatre passes. Però davant meu no hi havia ningú ni res que em privés de passar, només la boira, que, flàccida, podia apartar amb la ma; cap embaràs m’impedia el pas. Vaig refer la marxa, però no podia, alguna cosa em feia resistència quant pretenia avançar, i davant meu només hi havia boira, un tel humit que s’esfilagarsava dòcil entre els dits amb el simple moviment de la ma.

Una agradable sensació ocupà el meu andarieig, no sentia fred i m’havia passat la pressa per arribar, de fet no recordava on anava ni que anava a fer. En no poder seguir endavant, vaig girar-me: l’últim dels pèlags gebrats que jo havia marcat sobre el camí anava agafant forma, les vores de la petja creixien bordonejant l’espai on la sola havia premut la lleu capa nevada. Les parets d’aquest espai acotat creixien i prenien forma: murs rutilants -com brilla el glaç quan el traspassa la llum- policromaven les parets de la petjada, i unes volves titil·lants es movien inquietes dins l’espai buit. Tot desapareixia entorn meu, tot menys la boira i el castell de gel que em creixia davant. Sobtadament jo tot sencer vaig trobar-me dins del palau del vidre translúcid. Les inquietants volves havien pres forma i no s’estaven quietes ni un instant.

-Ja està -vaig caure-hi- Aquests són els menairons, que no poden parar a de fer feina!

I Certament, l’immens batalló de menuts éssers anaven per tot portant amunt i avall gleves i panots de matèria indeterminada: enderiats i sense descans; muntaven alguna cosa en un cantó del palau de vidre.

Poc a poc, la construcció anava prenent forma, poc a poc aquelles gleves i panots esdevenien paisatges: boscos verds i gebrats, ocres guarets d’hivern, cims nevats voltats de boires, camins que s’amagaven darrera el retomb d’un pujol, o desapareixien enfonsats en una coma humida, l’ullal d’un riu sorgia impetuós i bombollejant del peu d’un dreçat balç. Una colla dels minúscul menairons, dotats de fràgils ales de cel·lofana, traslladaven galledes amb tintures i  acolorien el cel, tot enganxant-hi estrelles de molla de pa sucades amb purpurina...

-Fan el seu pessebre, el pessebre dels menairons!

Vaig exclamar, admirat!

-El pessebre de les criatures fantàstiques.

Elles, com els humans, -no menys éssers fantàstics que elles- també, un cop a l’any, quan la llum sembla que ha de morir per sempre, mantenen la ficció de poder ser alliberats de la seva desoladora condició caduca, de la seva condició de pols d’estrelles moridores. I celebrem, obstinadament puerils, el portentós naixement d’una criatura excepcional que ens alliberi del terror de la nostra sinistra condició.

I Bon Nadal, malgrat tot

El Bienve