Governar, viure

Cinc mesos després, encara hi ha gent que es pregunta què hi fem, a govern. Es pregunten per què vam entrar-hi. Jo no en tinc cap dubte, i a mesura que passen els dies em reafirmo en què la decisió que vam prendre de fer aquest pas va ser una decisió encertada. Perquè tinc clar l’objectiu i veig que hi anem avançant.

Governar és enfangar-se, estar disposada a rebre crítiques, a que els ulls - i les esperances, i les frustracions- de moltes persones es bolquin en tu. És assumir que no pots satisfer tothom, i que hi haurà persones del teu entorn que no compartiran les teves decisions. Que et criticaran, en públic i en privat. És digerir que no podràs dur a terme tot el que et proposes, perquè et mous en un marc estret i amb molts condicionants.

És assumir un cost personal enorme derivat de l’exposició pública, de la càrrega de feina, de la teva renúncia professional (encara que sigui temporal), i de la responsabilitat legal de les teves decisions. Tot això passa a un segon pla quan tens un objectiu clar, quan saps cap a on vols anar i mica en mica hi vas caminant.

Cultivar el diàleg i prendre decisions

Governar és també dialogar i prendre decisions constantment. Durant els cinc mesos que fa que estem a govern he cultivat més la paciència, el diàleg i l’entesa que en anys de militància i activisme. És un aprenentatge diari, apassionant i molt intens. I he pres moltes, moltes, decisions. És vertiginós, perquè espifiar-la pot tenir conseqüències directes per als teus veïns. Però prendre les decisions encertades també. Així que les decisions importants no les prenc sola, sinó de forma consensuada i col·legiada amb l’equip de govern. Un treball que requereix moltes reunions i molt de debat.

Assumir les contradiccions sense perdre la coherència

Entrar en un govern és entrar al joc polític, i això passa inevitablement per assumir contradiccions. D’entrada, assumir que allò que voldries fer, i de la manera que ho voldries fer, no sempre pot ser, ja sigui pels condicionants de la institució i de la realitat del moment, o bé perquè els partits amb qui governes no comparteixen la teva mateixa opció per a aquella qüestió.

Els condicionants de l’acció política són nombrosos: entrem a una institució constrenyida per unes lleis que en limiten enormement l’autonomia i el marge d’acció. Una institució que té la seva pròpia (i enorme) inèrcia. Les coses no s’aturen ni els problemes del passat s’esfumen quan entra un govern nou: hi ha contractacions que s’allarguen més enllà del teu mandat, processos judicials en curs, deutes de governs anteriors que apareixen inesperadament quan obres un calaix, enormes limitacions pressupostàries i impediments legals i de tot tipus que no havies previst.

Moltes d’aquestes coses no es veuen des de l’oposició.

Primerament, perquè no tens accés a tota la informació. No per una qüestió de manca de transparència, sinó simplement pel temps que hi pots dedicar. És materialment impossible que un regidor de l’oposició pugui arribar al mateix nivell de profunditat d’anàlisi que un de govern en els temes que van a ple, menys encara en els del dia a dia. I menys en una candidatura com la nostra, que no permet als regidors alliberar-se laboralment quan són a l’oposició.

Segon, perquè no tens al voltant els treballadors de la casa, que són els qui coneixen millor la història de cada tema, i és que quan t’hi poses, veus que hi ha una història darrera de cada petita cosa.

Tercer, perquè mai havíem governat i nosaltres també hem hagut de fer el nostre aprenentatge. I el que ens queda.

I quart perquè quan estàs al govern has de prendre decisions sí o sí per poder avançar. Abstenir-se no és una opció. Això capgira totalment l’enfocament de la teva acció política. Has de passar de mirar-t’ho des de la barrera i com a molt criticar i bloquejar, a construir. El teu vot és decisiu, per tant no et pots permetre els vots en contra o les abstencions que es pot permetre l’oposició sabent que el seu no ho és.

Probablement aquest és el pas més complex, i també el més interessant, de l’acció política. Perquè al cap i a la fi venim aquí a construir, o mirar de construir, una alternativa. I això passa per mullar-se i assumir aquestes contradiccions. Fer el que de vegades sembla un pas enrera per poder avançar després, o en altres àmbits. Fer un exercici de realitat constant.

Així que arribes a un tema, el que sigui, i t’has de posar en la tessitura de la millor opció possible per assolir el teu objectiu polític. I sovint no és la que havies previst o pensat quan feies el teu programa electoral.

Alguns atribueixen (deliberadament) aquestes contradiccions a una manca de coherència o de principis. S’entén. És el seu paper. Però l’acció política és així. Has d’acceptar contradiccions per poder avançar. Altrament la institució quedaria bloquejada.

Una altra cosa, ben diferent, és aquells temes en què, havent-hi alternatives, et veus abocada a votar diferent del que votaries si estiguessis governant en solitari. És el peatge a pagar en un govern de coalició, i és obvi que sent un partit minoritari del govern no pots imposar la teva posició política a totes les decisions. T’has de menjar gripaus, i té sentit fer-ho sempre i quan compensin la resta d’acció de govern i no siguin línies vermelles de la teva acció política. Cal tenir present que, en contrapartida, els teus socis de govern també fan renúncies i apostes per opcions polítiques que no farien si governessin en solitari. És un joc en el qual tothom, des dels seus principis, cedeix i té en contrapartida la capacitat d’influir. Un joc on en base a una visió compartida de ciutat i d’objectius a quatre anys vista cal fer un estira i arronsa diàriament per concretar aquesta acció en mil decisions.

Gestionar les frustracions

Però governar és, sobretot, gestionar frustracions. Les teves, les de la gent amb qui treballes i les dels teus veïns i veïnes. Si canvio «governar» per «viure» la frase segueix tenint sentit. I al cap i a la fi és això. Mai, mai, no podem assolir tot allò que ens proposem, mai podem capgirar les coses tant com voldríem. Perquè la realitat és la que és, perquè no en sabem prou, o perquè no tenim la força suficient per fer-ho.

Viure, governar, és assumir debilitats i limitacions, i gestionar les frustracions. És aconseguir, diàriament i a cada moment, que les frustracions no ens bloquegin, que no ens facin perdre de vista l’objectiu a llarg termini perquè puguem seguir avançant.

Per alguna gent, una frustració és una derrota, és una esmena a la totalitat. Si és el teu cas, no et dediquis a la política. Se’t farà insuportable perquè el dia a dia és una frustració darrera una altra.

Però tinc bones notícies: també hi ha alegries, petites grans victòries que et permeten avançar i que fan que valgui la pena continuar. I el procés de debatre, de negociar, de consensuar i finalment materialitzar alternatives reals és enormement enriquidor.

Així les coses, en cinc mesos hem fet front a l’amenaça d’Endesa de tallar la llum a famílies vulnerables, hem iniciat tres expedients d’internalització de serveis (consergeries, brossa i jardineria), hem reformulat i dotat d’una partida considerable els pressupostos participatius, hem incrementat la taxa de terrasses i hem començat a endreçar-les, hem dotat de més recursos les polítiques d’acció social, hem aturat l’externalització de l’oficina d’assessorament energètic i previst al pressupost una partida per posar-la en marxa amb recursos propis, hem redissenyat el servei de recollida de brossa, hem fet obligatori l’ús de l’ecocaramel, hem reforçat la brigada municipal, introduït un recàrrec de l’IBI als pisos buits, aprovat una tarifa super reduïda de l’aigua per a famílies vulnerables, dissenyat un projecte de pacificació del centre, habilitat un punt de recàrrega de vehicles elèctrics, posat en marxa l’envelat i previst al pressupost la construcció del futur espai jove, hem convocat ajuts al lloguer per a joves, hem negociat amb una cooperativa d’habitatges un projecte a la ciutat i hem aprovat un pressupost que ens permetrà tirar endavant amb tranquilitat molts més projectes l’any que ara comença.

Mai és suficient, mai és prou tenint en compte l’emergència en què ens trobem. Cert. Voldríem fer molt més. Però són passos que ens acosten al nostre objectiu polític, alguns d’ells importants, i ho estem donant tot per fer molt més els mesos i anys vinents. I recordem-ho: hi ha vida més enllà de la institució.

Governar, com la vida, és una aventura trepidant. És un risc, és un plaer, és enfadar-se i riure. És aprendre contínuament. És frustrar-se per no poder resoldre-ho tot i omplir-se de satisfacció quan fas alguna cosa que repercuteix en el bé comú i en el benestar dels teus veïns.

És, en definitiva, viure.

Vivim.

Marta Jofra Sora
Segona tinència d'Alcaldia. Regidora d'Espai públic i Medi ambient