1r any optimista, endolleu els focus

El 2020 serà el primer any optimista al Vendrell i en certa manera també al Baix Penedès on aquest color és el que té el poder de les principals localitats de la comarca. Arreu ha anat pactant segons li ha interessat, però com es pot veure al Consell Comarcal del Baix Penedès els de sempre volen conservar el seu petit tros del pastís encara que només sigui per repartir beques menjador o invertir en depuradores esgavellades. Tenir quatre vicepresidents en aquesta entitat és una d’aquestes coses que demostra l’esperit real que tenen els nostres polítics. Un cop més posen en evidència el que pensa molta gent d’ells.

El proper any hem caigut en aquesta gran engany que és això de ser capital de la cultura catalana. Aquest és un invent d’un senyor que ha sabut treure partida d’aquest postureig que molts municipis catalans els agrada practicar pagant els seus veïns. No cal que ningú de fora ben vestit i clenxinat ens posi una medalla. Podem anar perfectament al lloc on les facin i ens les posem nosaltres mateixos. És només qüestió d’estratègia i no caure en aquestes grans martingales polítiques. Trobo molt més decent i lògic que l’any que ve estigui dedicat a un dels artistes més oblidats de la comarca com és Josep Cañas i Cañas i pel que fa a Albinyana Joan Perucho. Cañas és una gran persona d’obra internacional i que no ha rebut el reconeixement que es mereix. Puc dir que en la perspectiva de tenir  50 anys que vaig veure aquest senyor en vida en alguns dels darrers actes que va prendre part. Era un jove treballador d’un diari comarcal que li tocava escriure la seva versió de la realitat que tenia a l’abast.

Podem crear mil comissions i estudis d’un altre miler de coses semblants com la via pública, la convivència, els joves, els aturats, els qui van en monopatí, els qui no tenen llum, els que no tenen casa, els qui no arriben a la cap del mes, els usuaris de la Renfe i tantes històries que podríem omplir el ple de mocions i propostes en uns debats que poden ser més llargs i intensos que el Gran Hermano.

Darrera de tota aquesta bastida hi ha d’haver una estructura, una capacitat de maniobrar, una voluntat, unes bases, uns diners, uns tècnics. En massa d’aquests casos només hi ha la lona que cobreix la realitat. Si fes una mica de vent veuries que el terra està pelat del tot. No ens calen debats intensos de sis hores per parlar per coses que no tenim ni competència. No cal que obrim 25 fronts en un parell de mesos i ens dediquem a fer feina de formigueta en petites coses. Quan la cosa ja estigui una mica lligada es tira endavant a per la propera. No cal tenir una orquestra de 20 instruments desafinats i mal pagats, potser millor un conjunt de tres membres que ens resultarà més econòmic i tindrem un millor producte.

La problemàtica del Vendrell no ve d’ara ni de fa quatre anys sinó que és el resultat de 40 anys d’una política nefasta en la majoria dels casos. Aquest paradís monetari que teníem al principi d’aquest segle es va esfumar. Ara ens han deixat sense diners i amb les conseqüències d’aquesta mala praxis política i un municipi mal ordenat.

Interès general en arreglar tot el que s’ha fet malament, jo crec que no n’hi ha. Agafar la paella pel mànec i canviar els vicis i les costums que ens han portat fins aquí doncs jo no la veig molt clara, potser m’equivoco. Ara per posar capes de pintura la cosa si funciona. Si és el cas es posa un altre nom al centre educatiu i no passa res. Una mica de xarxa social i sembla que estem davant una altra realitat que continua sent en el fons la mateixa.

L’altre dia per set places temporals del Consell Comarcal del Baix Penedès és van presentar 170 persones, la majoria dones. No està malament fer el dia de la dona i el que faci falta, però darrera cal una política social que aporti solucions reals i no només fotografies per a la premsa que en un parell de dies cauen en l’oblit global.

Abans hi havia plans d’ocupació que permetien que una petita part dels treballadors poguessin aspirar a un lloc de treball de l’administració. N’entraven 10 per una porta i potser se’n quedaven cinc que si complien una mica tenien el pa per sempre. Ara el que passa és que n’entren 20 per una porta i en tornen a sortir 21 per una altra porta al cap d’un temps que deixaran lloc a uns altres vint que els substituiran per tornar a sortir i potser algú dels primers 20 podran entrar per tornar a estar una temporada i anar girant. No volem ser els millors, ni els més llestos, ni els més cultes sinó que primer hem de conèixer la nostra realitat tal com és sense maquillatge, ni filtres i després en parlem. Sinó la casa ens tornarà a caure sobre com ja ha passat en els darrers anys.