Incerta història de la veritat

Vam conèixer la literatura de Xuan Bello a través de la que va ser la seva obra més projectada fora d’Astúries. Història general de Paniceiros, publicada per l’editorial Adesiara. En el llibre amb seguit de narracions breus Bello ens acosta al món fabulós de la seva vida personal i de la vida col·lectiva i de la seva memòria comuna. Relats breus però intensos, costums, vivències, sentiments, imatges, paisatges barrejats en la narració. Ara amb la Incerta Història de la veritat Bello torna a desplegar una quantitat de recursos literaris excel·lent que de nou ens porta la bellesa de la seva narració i la memòria de la seva terra. La traducció de Jordi Llavina és també una peça importants per endinsar-nos en una lectura plaent del llibre.

Xuan Bello Fernán és un dels escriptors més destacats de la literatura contemporània en asturià. Xuan Bello va nàixer en Paniceiros, encara que es va traslladar a viure a Tudela i, més tard, a Oviedo. En aquesta ciutat estudia a la Facultat de Filologia i connecta amb altres escriptors asturians.

En 1982, va publicar el seu primer llibre de poemes, escrit en asturià occidental, Nel cuartu mariellu. El seu treball poètic, a part dels poemes i versions publicades en revistes universitàries, va seguir amb El llibru de les cenices, Los nomes de la tierra, El llibru vieyu, amb el qual va obtenir el premi Teodoro Cuesta de poesia en 1993, i Los Caminos Secretos (1996). En 1999 es va publicar una antologia bilingüe (asturià-castellà) de la seua poesia, amb el títol de La Vida Perdida.

Xuan Bello és un dels principals animadors de la literatura asturiana, gràcies a les seues traduccions, especialment d'autors portuguesos, o a les col·laboracions en revistes com Clarín. També ha publicat en els diaris La Nueva España i El Comercio i en el setmanari Les Notícies, del que va ser director vuit anys.

La fama literària fora d'Astúries va arribar-li amb la traducció espanyola del seu Hestoria Universal de Paniceiros, que va rebre el premi  Ramon Gómez de la Serna i es va convertir en un dels llibres més destacats pels crítics espanyols. La traducció catalana, ha obtingut entre nosaltres un èxit de crítica notable. Altres llibres de l'autor, a cavall entre l'assaig i el relat, són Pantasmes, mundos, laberintos, La memoria del mundu, Meditaciones nel desiertu  i Los cuarteles de la memoria 

El llibre s’estructura amb un seguit de breus però profundes i interessants reflexions a l’entorn de detalls a vegades insignificants i altres de transcendents. Descriu el món mític que l’envolta i com des de la posició de local, des de les tradicions més ancestrals es pot arribar a conceptes universals i s’endinsa també en aquella frontera a vegades difuminades del que és el real i el que és la ficció. Com una mena d’autobiografia sentimental i intel·lectual el llibre es divideix en tres parts. “La silueta de l’ànima”, “El laberint del temps”, i “La construcció de la ruïna”. Textos breus, retalls intensos i també la barreja d’estils i formes literàries, una amalgama que confegeix finalment una magnífica obra literària.

Pensaments, reflexions fetes des del sentiment, la sorpresa, l’expectativa, el dolor, la mort, la contemplació de la natura. Tot plegat constitueix l’imaginari emocional de Bello i ens ho transmet com a imatges de l’experiència vital, de la felicitat o la tristesa quotidiana, en definitiva una mostra del que constitueix la paradoxa de viure.

Tot aquest aiguabarreig de textos és explicat pel mateix Bello en ser preguntat sobre el que significa Incerta història de la veritat, de considera-ho un híbrid de dietari, memòries, assaig, narrativa, poesia, autobiografia… “No m’interessa gaire la distinció de gèneres; m’interessa escriure textos que després tinguin una unitat dins l’arquitectura del llibre, que decideixo posteriorment. Són textos inèdits, però alguns han sortit a la premsa, i els tallo, retallo, subratllo i reescric i els vaig posant com en un puzle”, explica Bello.. I encara afegeix “Sé que no és una novel·la, sé que no és un assaig, sé que no és un llibre de memòries ni de viatges, però és tot això”,

I certament el llibre supera el que es pot considerar el gènere literari clàssic ja que combina elements de ficció narrativa amb un cert interiorisme i a mena de dietari sentimental va desgranant els records i els pensaments. El llibre fet de figuracions, d’imatges, de  silencis i també des del reconeixement de les pròpies arrels. Reconèixer el paisatge és també reconèixer la mateixa identitat compartida.

El llibre és una mirada al món des de la perspectiva de l’autor que passa pel seu sedàs tot el que hi ha al seu voltant i després ho trasllada al paper i ho fa des de l’aparent senzillesa de les formes però des de la profunditat del relat també. Un ritme volgudament lent en la narració ens porta a projectar allò que viu, imagina o percep l’autor.

Una eclosió de sentiments i bellesa concentrada en aquestes pàgines que val la pena llegir amb tranquil·litat, reposant, llegint i tornant a llegir aquells fragments que més ens impressionin.

De lectura pausada diem però intensa, val la pena llegir-lo i sobretot fruir-lo. Cal agrair també l’esplèndida traducció de Jordi Llavina que ajuda a traspuar l’enorme sensibilitat de l’autor.

En una conversa amb Lluís Llort periodista del diari del Punt/ Avui, Xuan Bello explica: “Som qui som perquè estem carregats de memòria; una persona sense memòria seria una persona sense identitat. De totes maneres, aquest llibre convida a viure el present; estem massa preocupats pel passat, amb penediments i records, i pel futur, amb premonicions i sospites, i crec que el que hem de fer és conquerir el present. Perquè viure és anar recorrent laberints i al final del laberint només hi ha una porta”.

Val al pena de deixar-se atrapar i emocionar-se per la bellesa de la narració de Bello.

Incerta història de la veritat
Xuan Bello
Editorial Rata
Barcelona, 2019