La menys típica

Vilafranca és una vila orgullosa de sí mateixa, del seu paisatge i de la seva terra, de la seva història i de les seves tradicions. És capital del vi, del món casteller i té la Festa Major més típica. Però de la mateixa manera que no podem entendre el vi sense la vinya, Vilafranca tampoc s’entén sense els seus carrers i les seves places, els seus barris i els seus edificis: el seu caràcter i la seva identitat estan inscrits també en la memòria dels murs que la constitueixen i la vesteixen.

Per preservar el seu patrimoni arquitectònic els municipis han de redactar per llei un catàleg de béns patrimonials a protegir, que s’ha d’incloure dins del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, el POUM, on es fixa com ha de ser el seu desenvolupament urbanístic.

El catàleg del qual disposa Vilafranca data de l’any 1986. El Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona va entregar–ne una nova versió el 2017 al govern municipal (a petició d’aquest mateix) i tres anys després encara no ha estat exposada al públic, ni discutida en ple, ni aprovada.

Durant les últimes tres dècades, episodis com els del Forat de la Vergonya o la construcció de la Vil·la Olímpica a Barcelona han posat en evidència la necessitat d’un replantejament sobre la protecció del patrimoni urbà menys monumental: l’arquitectura domèstica i l’arquitectura industrial, grans víctimes de l’especulació amb el passat.

La dubtosa restauració de la Creu de Santa Digna, el projecte de reforma del Mercat de la Carn, el vergonyós estat de la muralla medieval, així com d’altres intervencions dutes a terme en habitatges més modestos d’interès històrico-artístic posen de manifest que fins i tot el patrimoni monumental es troba amenaçat a Vilafranca.

Les polítiques de mercantilització de l’espai urbà lligades a l’absència d’un profund debat ciutadà fan necessària l’aprovació d’un reglament adequat i actualitzat que reguli les actuacions urbanístiques. Igualment urgent és la creació d’un organisme que vetlli per la seva aplicació i el seu compliment i realitzi estudis i propostes de millora, com podria ser la més que reclamada Comissió de Patrimoni.

No és una qüestió de prioritats, sinó de responsabilitats. Volem situar l’absència d’una agenda política pròpia en matèria de patrimoni en el marc del model de ciutat que volem. Per això és necessari establir sinergies entre especialistes, ciutadania i institucions per afrontar la situació de vulnerabilitat del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat.

Podem viure en una vila que només atengui a les expressions i manifestacions culturals que generen rendiment econòmic, interès turístic o una imatge atractiva a l’exterior: viurem en la més típica. Però també podem optar per viure en una vila amb personalitat que no es defineixi per tòpics sinó per un relat plural i crític que respecti i incorpori les diferents memòries que hi conviuen i ens configuren.

Marçal Díaz Ros, historiador
Clàudia Llach Amigó, historiadora de l’art