El pacte que s'apropa

Ara, després de quasi un any d’inactivitat, amb el nou Parlament, torna el Pacte de Toledo, presidit per l’exministra de Treball Magdalena Valerio. Què en podem esperar tenint present la “utilitat” del pacte fins ara i el pas de la senyora Valerio per Treball?

El repte que tindria el futur Pacte de Toledo (P de T), quasi present perquè el 5 de març es reactiva, seria arribar a un acord polític per a poder reformar de manera consensuada el Sistema Públic de Pensions, un objectiu inabastable fins ara. Aquest SP de P té un dèficit anual d’uns 18.000 M d’euros degut, diuen, a l’anomenada crisis: més atur i menys ingressos a la caixa de la SS. Tenen present la nefasta intervenció, als anys vuitanta, del ministre socialista Carlos Solchaga impulsant la reconversió industrial que ha privat al SP de P d’aportacions molt quantioses?

I les reformes laborals de Zapatero i Rajoy que han adulterat les cotitzacions empresarials i laborals a la Seguretat Social?

Quan diuen que no hi ha diners, obliden que cada any es perden 90.000 M d’euros per corrupció: no hi té res a veure? Per què no diuen que topar als 3.000 euros mensuals el màxim per a la cotització i desgravar els plans de pensions privats, representa perdre 8.000 M d’euros anuals per a la SS?

Afegeixen que cada cop hi ha més pensionistes, que cobren durant més temps la pensió i que la despesa en pensions augmenta més del que es pot recaptar, tot i que es recapta més. Per què els Pensionistes és l’únic col·lectiu que s’ha de fer la jubilació a si mateix? Ho fa l’exèrcit? I les Forces Armades? I la Casa Reial?

És indiscutible que la partida de pensions puja cada cop més, però el PIB ha augmentat, en el mateix temps, molt més, moltíssim més. El P de T ha de seguir entestat en que les pensions han d’estar lligades a la recaptació de la SS o ha d’estar en relació a la producció de riquesa? Per què aquesta riquesa generada no es redistribueix més equitativament i s’acumula?

No es tracta que els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) es facin càrrec de les pensions, però sí que complementin el SP de P quan la recaptació no arribi. “No arribi” significa que no sigui suficient, NO que prèviament es desviïn diners per a altres finalitats.

Un P de T portat per persones com Magdalena Valerio, sota la tutela de José Luís Escrivá, i Nadia Calviño, no pot inspirar confiança. I no és mania, és memòria.

Magdalena Valerio coneix ja el debat sobre les pensions perquè va formar part del P de T entre 2012 i 2014, quan era diputada al Congrés. Inoperant.

José Luís Escrivá és Ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. La seva carrera professional com a tecnòcrata ha estat lligada al sector de l’estalvi privat i és l’encarregat de dissenyar el futur sistema de la Seguretat Social. És encara aviat per valorar la seva gestió però el que resulta indiscutible és que ja s’ha reunit amb les dues grans associacions representatives de sector privat: Inverco i Ocopen. Amb elles hi vol tenir  un contacte permanent amb la intenció de fer arribar la veu de l’estalvi privat al debat polític sobre la configuració del Sistema Públic de Pensions. La situació sembla encara més clara quan veus que ha incorporat com a assessor del seu ministeri a Manuel Álvarez Rodríguez, fins ara secretari general d’Ocopen, especialitzat en plans de pensions privat i previsió social complementària.

Nadia Calviño és l’actual Ministra d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital i vicepresidenta tercera del govern. Està considerada com l’àncora neoliberal dins d’un govern que Europa considera molt a l’esquerra. És una economista molt ben valorada a la Unió Europea, impulsora de la Motxilla Austríaca, partidària de privatitzar parcialment el SP de P.

Magdalena Valerio vol partir dels projectes d’acord que tenia entre mans l’anterior Pacte de Toledo i que no va ser aprovat per la negativa d’Unidas Podemos i Esquerra Republicana.  Com a punt de partida no deu ser molt fiable perquè és de suposar que tant un partit com l’altre hi deuen seguir estant en contra. Si és així la unanimitat necessària deu ser un impossible. Però ara que hi penso... UP ara està al govern i ERC vol estar-hi bé: tot és possible, no? El P de T hauria de centrar la seva atenció en els ingressos que es perden en lloc d’obstinar-se en retallar despeses en pensions, unes pensions de 1.138 euros de mitjana i que la més usual és de 843. Per no parlar de les moltes que queden per sota.

Pensem que sense una reforma fiscal de caire social (que tothom pagui, no que els que paguen paguin més) que busqui augmentar la recaptació en lloc de retallar les despeses, sense una acció decidida per eliminar totes les vies de fuga de diner que hauria d’anar a la SS, sense eliminar les despeses il·legítimes que recauen sobre d’ella, no hi ha res a fer. I amb el Pacte de Toledo, encara menys. Cal gent especialista i independent dels partits.

Iai@flautes Garraf i Marea Pensionista del Garraf