El pacte superat

El Govern del PSOE i UP està decidit a ressuscitar el Pacte de Toledo i a convertir-lo en el vehicle que ha de resoldre el problema de les pensions, un vehicle que, des de Iaioflautes i Marea Pensionista, pensem que té la direcció trucada.

L’origen del Pacte de Toledo (P de T) es remunta a l’any 1995, però a la dècada dels vuitanta el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial ja havien defensat que calia reduir la despesa pública en pensions facilitant que les privades també intervinguessin en el còmput de la pensió: passar d’un sistema de solidaritat o de repartiment a un de mixta o semiprivat. Com que aleshores les pensions privades no van arrelar, es va crear una comissió que havia d’analitzar els problemes del sistema de pensions i proposar les reformes que calia fer per garantir que fos sostenible. Es volia, deien, partir de zero i tractar les pensions com una qüestió d’estat que no es veiés afectada per les rivalitat polítiques i que treballés des del consens. Però l’any 1995 hi havia diners acumulats perquè el sistema de pensions funcionava feia anys: on van anar a parar aquests diners? Seria interessant saber-ho, perquè Economistas Frente a la Crisis considera que 500.000 M d’euros van anar a parar a despeses no relacionades amb la Seguretat Social...

El P de T ha fet recomanacions al Govern, que quan li ha convingut ha desoït i ha tirat cap on ha cregut més interessant. Més interessant per a quí? Pels pensionistes? No ho veiem així ni molt menys!

Les primeres recomanacions es van fer l’any 1997 i són fonamentalment:

1-  La Seguretat Social tindrà les seves fonts pròpies per a finançar les pensions contributives: les cotitzacions d’empresaris i treballadors. Les prestacions no contributives passarien a ser pagades per l’estat. Això no es compleix i, a més a més, es carreguen despeses il·lícites a la Seguretat Social. Si es complís el previst, l’any 2018 hi hauria hagut un superàvit de 31.307 M.  

2- Es crea un Fons de Reserva, la Guardiola de les Pensions, on acumular els diners estalviats per a utilitzar-los quan hi hagués més despeses que ingressos. A partir de 2012, bona part dels fons s’han fet servir per a altres finalitats.

3- Es va establir el principi de proporcionalitat: la prestació dependria del que s’hagués cotitzat anteriorment. Això perjudica clarament la dona perquè es veu immersa en situacions que l’obliguen a interrompre la carrera professional per atendre necessitats familiars, i ara tenim la bretxa de gènere...

4- Les pensions s’han de revalorar en funció de l’IPC.  Es va modificar per ordre del govern l’any 2012 sense que hi hagués acord al P de T i en contra de la llei.

5- S’estableix l’edat de 65 any com l’edat de jubilació. Modificat en contra de l’opinió del P de T l’any 2012.  

El Pacte de Toledo no ha aconseguit ni molt menys que el tractament de les pensions no es veiés afectada per les rivalitat polítiques i que es treballés des del consens. Formen el P de T diputats nomenats pels partits parlamentaris en relació al nombre de representants, per tant són una cadena de transmissió dels respectius partits. Poden demanar aportacions consultives a patronals, sindicats, banca..., però no formen part de la Comissió. Si del que es tracta és de proposar les reformes que calia fer per garantir la sostenibilitat del sistema de pensions, per què no es demanen aportacions també als representants dels pensionistes i als economistes socials?

El P de T va ser, i és, una eina d’introducció dels Plans de Pensionsrivats en el Sistema Públic de Pensions (S P de P). Es van crear el Plans de Pensions d’Empresa, uns diners que es retenen als treballadors i que passen a un fons privat. De la seva gestió se’n cuiden l’entitat bancària i els sindicats majoritaris. Un i altre sindicat  han tingut, durant l’any 2018, uns 2.000.000 de raons per voler mantenir aquests PPE.

Aquest entenem és que és el Pacte de Toledo que deixem enrere. Com pot ser el Pacte de Toledo que ens espera? En parlarem un altre moment...