La cultura anònima de cada dia

Una de les grans farses que avui en dia tenim que suportar és això que sembla que ens hagi tocat en una tómbola de festa major de la capital de la Cultura Catalana. Durant un any farem el mateix de sempre, però arribarem a punts inaudits com per exemple inclús al paper higiènic dels edificis municipals hi posarem el popular símbol que recorda una corona de flors mortuòries que es va imposar en el seu moment amb certa polèmica.

Aquesta no és la política de postureo que ens convé portar a terme. La feina ben feta passa molt a sovint per una tasca anònima diària amb uns clars resultats a mig i a llarg termini..

S’ha de treballar per coses que no tenen més transcendència, però són claus per a moltes persones. Un exemple clar i que en els darrers anys apareix per una via o una altra és el cobrament de les subvencions que s’atorguen per carnaval a les comparses i carrosses. No és gens normal que ho acabis cobrant al final d’aquell exercici, quasi un any després. Una cosa bàsica, senzilla que fins i tot algun ajuntament ho paga en la mateixa setmana de la celebració.

Una de les coses que s’han deixat de fer i que en alguns aspectes podien quedar obsoletes, però són coses que s’han de mirar.

En aquest municipi que ara estem enlairats ens hem carregat en les darrers anys grans realitats com el concurs literari Sant Jordi on hi participaven totes les escoles de la vila i que al final aportava un petit llibre il·lustrat per artistes locals amb més de 40 anys de presència a la nostra vila. Doncs l’any 2018 es va acomiadar per sempre i sense esquela.

Hem tingut el Concurs de Teatre Amateur Àngel Guimerà que portava una desena d’edicions i que era cita obligada per molts elencs de Catalunya amb obres de gran nivell i trampolí per a noves estrelles en aquest art.

El consistori segons qui manava també convocava el premi Andreu Nin en diferents categories que també havia assolit un ressò important.

Aquestes són petites històries prou importants per mantenir la cultura a un cert nivell. No ens cal gastar potser tota la calerada d’aquell acte millor que distribuïm aquests diners en ajudes i publicacions per donar un cop de mà a la història i literatura local en alguna de les seves vessants.

La cultura és això, petites grans coses que uneixen a la gent i obren portes en molts aspectes. No ens valen grans espectacles de grans pressupostos per convergir en un mateix espai molta gent i després no tenim ni lloc per canviar els armats.

La cultura és donar la possibilitat que els artistes locals en les diferents disciplines artístiques que tinguin la possibilitat de mostrar el seu art a casa seva. No ens cal anar buscar en les festes populars orquestres de la Franja de Ponent quan en aquesta comarca tenim per triar i remenar.

Tot i que la figura de Guimerà i Casals són prou important s’ha de donar sortida a altres artistes que sempre han estat en un segon terme i què també es mereixen la seva oportunitat. No ens podem estar sempre vivint de les nostres grans glòries del passat, també s’ha de treballar de cara al futur per tenir un planter per a les properes generacions.

No hem de ser ni els millors, ni els més grans, però si fer el més difícil que es mantenir la flama de la cultura en la nostra societat.

Aquesta és la gràcia de tot plegat. Si volem que els nens d’ara el dia de demà vagin a un concert de música o al teatre se’ls ha d’inculcar de petits. És una feina lenta, però s’ha de fer sinó ens passarà com ara que sinó portes algun personatge mediàtic costa molt omplir els 400 i escaig places dels auditoris i teatres que tenim a la vila. No hem de comprar orgues ni violins que costin milers d’euros sinó agafar bosses de flautes senzilles perquè la canalla de ben petits tinguin una primer vincle amb la música o amb la lectura a través dels llibres. No necessitem moments de postureo sinó petites realitats per compartir amb més gent aquest cuc que s’amaga en les arts i que massa cops no arriba a tothom.