Els polítics callen, però els carrers parlen

Vivim en un municipi com el Vendrell on molta gent no té res a perdre. A mi em falta molta gràcia quan per fer una societat més justa i on regni el civisme i la convivència es parla de posar multes i sancions. Aquests dos termes són mesures que en molts casos han quedat totalment obsoletes. Tenim moltes persones que viuen al Vendrell i que no tenen ni papers i evidentment no us penseu que estiguin empadronades en cap habitatge, simplement viuen del cop de peu a la porta, un dels negocis obscurs que ajuda a molta gent a viure a casa nostra al costat del món dels estupefaents.

Aquesta és una societat presumptament frustrada. Moltes persones malviuen de les ajudes socials, però molts d’aquests han de buscar algun tipus de solució en l’economia submergida. No hi ha remei. La nostra societat ens està educant per tenir un seguit de despeses sense que les pretesament no podem viure. Això va des del pa de cada dia al transport passant pel mòbil. Hi ha persones que estan en el món laboral d’incògnit sense contracte ni res o tenen un contracte de dues hores i en fan 12 al dia. Això és el que tenim a casa nostra. Aquí al Vendrell no hi ha moltes possibilitats i arriba un punt que es queda petit, llavors et trobes en el lloc ideal per estar a tot arreu sense estar enlloc a menys d’una hora de cotxe d’una gran ciutat com Tarragona o Barcelona.

Estem en una generació decepcionada que se’ls hi va prometre el paradís i estan ubicats amb vistes a una filera de contenidors on poden trobar alguna solució als seu problemes més imminents de nutrició. Pel que fa a l’habitatge cap problema, amb un grapat d’euros pots aconseguir una habitació en un pis ocupat.

Tenim un Vendrell en què els comerços tradicionals van tancant de mica en mica perquè no poden competir amb les grans superfícies. El que marca tot això és la renda per capita més baixa de Catalunya que t’ajuda a comprendre com la Rambla del Vendrell està molt menys transitada que la via verda que uneix el municipi amb les platges.

L’Ajuntament del Vendrell vol dedicar més de sis milions d’euros a ajudes socials i a Seguretat amb la col·locació de càmeres als carrers i el control de matrícules. Amb això que en traurem? Potser ens caurà un mafiós italià que ha vingut a buscar pa al Vendrell i l’enxamparem si vol aparcar en una zona blava sense passar per la màquina.

Aquest no és el camí, no ens podem permetre el luxe d’incrementar l’ajut social. S’ha de potenciar els empresaris locals i anar a buscar a altres que es vulguin establir a casa nostra. Vàrem caure tots en el parany del turisme que era pa dur per avui i gana per demà. Avui ens hem quedat amb les potencialitats i propostes molt puntuals que sembla que tot això hagi de funcionari. El Vendrell no és un lloc per trobar feina i de mica en mica s’anirà convertint en un lloc que tampoc no és adequat per comprar ni per l’oci. De moment tenim el cinema a veure quan aguanta l’invent perquè al seu voltant està en serveis mínims.

El panorama és molt trist i amb aquesta política de l’ajuda social i la policia no en farem res per sortir de l’atzucac. Falten professionals de carrer que treballin dia a dia amb els municipis i amb la seva realitat. Els nostres polítics viuen immersos en el món de “yupi “ del  Per què? En aquesta campanya bàsicament de Postureo de la Capital de Cultura Catalana, però estic segur que un 80%  de la població no comparteix marc social amb els nostres dirigents polítics que es pensen que aquest gran globus de color optimista arriba a tot els racons del terme. Només cal veure el ressò que tenen les seves propostes a través de les xarxes socials i al carrer per veure que en prou feina el seu missatge travessa la Plaça Francesc Macià.

És molt més popular el vídeo d’aquesta baralla juvenil viral que va tenir lloc a aquesta plaça que la poca gent que va anar a la inauguració de l’home i l’arbre. Sort que al Vendrell no passa mai res i quan ho fa els polítics són els primers que diuen que és un fet puntual i que està tot controlat. Mentida. La actual situació és molt greu i pocs diners, però sense una finalitat clara, no arreglarem gran cosa. La realitat s’acabarà menjant la ficció. Només cal esperar. La situació s’agreuja. Ningú diu res, però els carrers i places parlen per si soles.