La peste

Encara ningú sap com acabarà la història d’aquesta pandèmia, o potser sí que hi algú que ho sap i ho sabut des de l’inici, però no el conec, i no tinc ganes d’embolicar-me en teories de la conspiració de tanta volada. Prefereixo ubicar-me en el desconcert generalitzat, i pensar amb el què està passant.

Fa molt pocs dies, els mitjans de comunicació propers s’ocupaven primordialment de temes com la situació dels nostres presos polítics,  els pressupostos, les properes eleccions catalanes, els negocis del rei emèrit, etc. Tanmateix, de cop i volta, un estrany virus cau sobre el primer món, i la necessitat d’evitar els contagis ens aboca a una estranya soledat poc compatible amb altres debats i reflexions. Ens envaeix una forta sensació de fragilitat.

Des del confinament casolà, visc aquest mal com un desafiament inesperat que ho pot canviar tot. Hi hauran milers i milers de morts, hi hauran vencedors i vençuts, hi haurà qui en perdrà molt, i d’altres que potser, en guanyaran més. Però aquests balanços -semblants a una guerra- seran analitzats pel dret i pel revés, quan tot això passi. A mi, ara i aquí m’interessa llençar una missatge en el terreny del pensament i de les emocions.

En algun moment o altre hem de començar a obrir forats a les parets d’aquesta angoixa que ens tenalla.

Hi haurà un futur després del terrabastall. Serà un futur més pobre, que ens abocarà a la reflexió sobre les formes de viure. Cal posar fre al creixement constant, tornar a valorar la natura, i reforçar les polítiques i els projectes solidaris.

Per posar només un exemple: haurem d’assumir que la mobilitat desbocada que ens ha servit el sistema, és del tot insostenible, i que aquest producte del capitalisme salvatge, està entre les causes del mal que ara emmalalteix i mata a bona part del primer món.