Corona....

Si estiguéssim parlant del festival d’Eurovisió o de la lliga de futbol professional, podria arribar a entendre les mitges veritats, les informacions tendencioses o fins i tot les mentides pietoses. El diner s’ha de buscar les garrofes. El rendiment econòmic. Però amb això del coronavirus ens hi va la vida. O no és això el que tothom deia quan el problema semblava estrictament xinès i, per tant, aliè a la nostra realitat? Per això ara, quan ja s’ha vist que cap racó del món està lliure de perill i que el problema no es resol injectant diners a l’economia o fent una campanya de publicitat a la televisió amb una frase més o menys enginyosa, tots comencem a tenir la por al cos. I, el que és encara més greu, a malfiar d’allò que li diuen les autoritats, suposadament informades i responsables, a través de les seves decisions.

Raons no ens en manquen. Fixeu-vos només -per posar un exemple- en les discrepàncies que hi ha sobre la supervivència del virus fora del cos. I fins i tot en les contradiccions que suposen algunes opinions. Segur que heu sentit algun suposat expert -el virus és de “nova planta” i per tant, un perfecte desconegut dels científics d’arreu fins fa uns mesos- dient que, en aerosol, aguanta quatre hores i que en acer inoxidable pot mantenir-se fins a 4 dies. Com si ens estigués dient que una persona humana posada al mig de la selva aguanta una setmana, però deixada al mig del desert, pot sobreviure dos mesos. És creïble?. És fiable?

Per això torno a l’argumentari de la setmana passada. A la successió, ordenada i ineludible, de constatació, informació, reflexió, experimentació i conclusió. I em limito a constatar (primera fase) una sèrie de fets al voltant d’aquest cas tant greu i a demanar una explicació clara i coherent dels mateixos.

Per què, a l’hora de donar el “parte” oficial diari, es parla de infectats i morts en termes absoluts? O potser signifiquen el mateix 10 afectats a Les Cabanyes que 10 afectats a Nova York?. No seria més comprensible, clar i comparable dir que un 1% dels infectats han mort?

Per què, en la posterior valoració i explicació d’aquest mateix “parte”, no es posa el mateix èmfasi en els morts i infectats que en els curats, les altes mèdiques, la gent afectada que ha pogut lliurar-se del virus? Perquè deixar aquest regust involuntari de malaltia incurable o, com a mínim, crònica.

Per què, en la posterior divulgació d’aquest “parte” als programes informatius, es permet que cert mitjans de comunicació mostrin impunement la poteta, manipulant les dades per generar certs efectes intoxicants?. Per exemple, quan agrupen infectats i morts catalans en un epígraf “Catalunya” mentre mantenen separades les províncies d’altres comunitats? Potser volen transmetre una sensació de major gravetat en uns llocs que en altres?

Per què, en les posteriors taules de debat, en comptes de donar dades i explicar decisions, els tertulians solen derivar les opinions cap a la política o els consells que dicten l’administració i la lògica?. Els malfiats pensem que, o no tenen res a dir i parlen per parlar, o busquen un efecte d’hipnotització de l’audiència.

Clar que, ara m’adono, aquest meu fil argumental ha estat a punt d’aconseguir que no parli del que també ens hauria de mosquejar. El “coronagate”. Els milions suïssos del rei emèrit als que el rei en actiu ha renunciat sense que sapiguem massa bé qui en serà el beneficiari final. Parlar-ne justament ara, quan el govern -aparentment- aboca un munt de milions per combatre el coronavirus, pot semblar un intent de rebaixar l’impacte emocional de la malifeta. Per altra banda, explicar que la majoria del centenar (seixanta-cinc segons les informacions) de milions han anat a les butxaques de Corinna, sembla voler dur el focus mediàtic cap a ella, oblidant els trenta cinc restants. Per sort, aquí, els tertulians més agosarats no defugen el tema central. Cal una monarquia en ple segle XXI? O si més no, una monarquia amb els drets d’aquesta?

Qui en fuig com del foc, és el propi rei, parlant del coronavirus i demanant-nos que lluitem tot junts. Durant set minuts i amb algun que altre mig embarbussament. Naturalment, sense esmentar, ni de lluny, el “coronagate”. Sigueu sincers. Molts esperàveu un “Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”. O us hauríeu conformat amb un “Això no toca”?