Una reflexió de confinament: el món que ens espera!

Ja hi som. Ja ha arribat l’hora de la reflexió més profunda d’una vegada per totes, diria jo. L’hora de baixar el centre de gravetat de tots plegats. Persones plegades, a l’uníson de l’alarma, davant d’allò que ens uneix, curiosament i irònica, mentre ens separa físicament. Amb l’arribada de la pandèmia del Covid-19 se’ns apareix davant dels nostres nassos un mirall colossal que ens projecta quina humanitat hem construït fins avui dia. Una espècie animal, la nostra, que sovint es vanagloria d’haver construït una comunitat sobre uns principis, metafísics tots ells (i, per tant, il·lusoris) que, en teoria, van regint totes les nostres accions per afavorir una (aparent) desitjada convivència. Una convivència que sempre estava en entredit, com de fet ja sabíem, però que no volíem mirar o encarar veritablement.

Aleshores, l’expressió més petita de societat, com podria ser ara el nostre poble, Sant Pere de Ribes, amb tota la seva diversitat humana (nuclis de població inclosos), tanmateix sempre humana, esdevé una mostra del que passa a tot el món, metàfora inesgotable de que tot allò que és petit és alhora idèntic, també, a escala més gran. La nostra vila, tanmateix global. Allò que ens separava abans (els prejudicis, els recels o odi davant el desconegut o diferent, les diferències culturals i/o tribals, la ignorància o la falta d’empatia) es dilueix màgicament, gairebé de cop, perquè potser no hi pensàvem prou, ni detingudament. Mentrestant, allò que ens unia, aquells principis o valors metafísics (il·lusoris com a creació exclusivament humana, com deia) que hom va inventar del no-res (la solidaritat, la justícia o la igualtat, per exemple) esdevenien el vincle o link de la humanitat que bategava més fort en el nostre inconscient que en la consciència. Vull dir que, almenys, no prou en la pràctica malgrat que tots coneixíem la teoria.

Però arribats a aquest moment de pandèmia global, tot es capgira i, de sobte, l’inconscient del nostre imaginari cultural es planta per damunt de tot -inclosa tota la casuística econòmica que ens domina- i llavors tothom esvaeix de la consciència aquells prejudicis, els recels, les diferències o l’esmentada audaç i estúpida falta d’empatia. Aquí i ara, per tant, el link d’humanitat no només batega ja en el nostre devaluat fons d’armari, sinó que ara brolla amb més força, reneix fins i tot, i comença a prevaldre per damunt de tot (alguns diran per necessitat i/o per supervivència, i potser tinguin raó o no, però tant se val, donat el cas), i succeeix l’inevitable: ens unim davant la lluita comuna, ens toca remar tots junts en la mateixa direcció per fer front a un problema que no entén de jerarquies de cap mena, ni de cap status, ni de classes socials, ni de privilegis, ni postures, ni races, ni tribus, ni res de res... de res!

Epifania total: Ara donem recer als Sense Llar (no fos cas que ara fossin portadors del fatídic virus... Quin cinisme, per cert!); ara la sanitat privada es fa pública a cop de decret (Déu n’hi do!!); ara valorem el personal mèdic com a llegendes vives (abans no s’ho mereixien o què??); ara valorem com un miracle tenir persones que ens faciliten queviures per sobreviure (des dels agricultors, com a origen, als camioners o dependents de botigues, tot passant pels voluntaris); ara també lloem i pensem en el personal de neteja, indispensables per no tenir més virus encara (per cert, especialment dones, com una encertada piulada d’un conegut veí recordava l’altre dia); ara el sostre de deute dels Ajuntaments, Estats i Unió d’Estats val un xurro per salvar tots el cul ??!! (ara sí, oi??!!). De veritat ??!!

Ja som al cap del carrer, doncs. Ja els principis i els valors de la comuna humana, producte de la raó humana (producte imaginari i metafísic per excel·lència -doncs la natura en estat pur és massa cruel-), passen a ser prioritaris, ara de veritat, per a tothom. La teoria de la convivència humana recobra tota la seva força i es fa més democràtica i universal que mai, recuperant aquell esperit dels Drets Humans del 1948 pel que fa a dignitat, fraternitat i no discriminació, sense excepció per a ningú. Per fi, doncs.

Potser cal aquesta introspecció, i dic potser perquè no pugui sonar autoritari, és clar. Potser ha arribat l’hora de reflexionar profundament (d’una vegada per totes, reitera un servidor), de convertir allò metafísic en quelcom més físic i proper, en quelcom més tangible i menys il·lusori, més palpable i menys virtual, més pràctic i menys teòric, més a consciència i no en un oblit mig voluntari, i, per tant, més mirar directe a la cara del que tenim entre mans quotidianament. Un esforç d’honestedat ingent caldrà per reconstruir un niu de vida en aquest racó de la Via Làctia, perquè som molt petits i podem ser molt grans encara. Perquè mira que costa de convertir el somni en realitat de tants il·lustres personatges de la història! Mira que costa d’assolir la desitjada humanitat que mira de cara a cara els afers comuns! Perquè demà li pot tocar i li tocarà a qualsevol, ara ho sabem millor que mai, si mai algú no havia repassat bé la història abans. Una fragilitat que ens homologa a tots plegats. Una energia que caldrà saber transformar perquè l’energia mai mor, hi siguem com espècie o no damunt la faç de la Terra. Però potser ho hauríem de fer sense por a la mirada de l’altre, sense defallir en l’intent de germanor, perquè l’animal social que som no és producte d’un llibre d’Aristòtil i els seus exorcismes amb la paraula, no pas, sinó que hauria de ser la finalitat de cada intenció, gest o acció, perquè el germen de la teoria deia que no som mitjans per a res (tampoc per a cap guany econòmic ni polític) sinó que som finalitats en si mateixes, objectius finals de les nostres accions, amb tota la dignitat transpersonal possible. Perquè ara que tots som iguals, per moments, en drets i deures, en una situació de crisi confinats a l’uníson de l’alarma, vetllant tots per tots però a la distància, ara ens toca o ens hauria de tocar estar més “link-ejats” (vinclats) que mai, sense trepitjar-nos mai més, així com tampoc trepitjar cap altra espècie copartícip de la vida que compartim. Perquè si l’objectiu havia semblat sempre aquest, ara és i serà l’hora de dur-lo a terme. Sonarà apocalíptic, carrincló o cursi, si es vol, però cal aprofitar l’avinentesa i no perdre aquesta tràgica però gran oportunitat. Arreu, sense jerarquies despòtiques de cap tipus, sense privilegis obscurs ni desigualtat mòrbida, per molt esforç i temps que costi el somni. Pot arribar una nova era ètica, si aprofitem per reflexionar durant les llargues hores de confinament obligat, i existencial. No dependrà només dels dirigents de torn, no només, de ben segur.

Perquè potser ara ja és l’hora de repensar, veritablement, quina humanitat volíem.

Des de la re-coneguda fragilitat, i la humilitat.

Xavier Pascual Soriano
Portaveu Grup Municipal ERC-Sant Pere de Ribes