Temps de reflexions

No heu de creure res quan us diguin que la cultura popular, el folklore, és una qüestió banal, demodé i inservible per a l’actualitat.

Qui s’expressa així o és un “modelnet, tirant a tontet” que no sap veure-hi més enllà del (seu) nas, o és un saberut que mira a tan llarga distància, que és incapaç de notar el que succeeix al seu voltant immediat. També hem de deixar espai pels despistats, és clar.

Un exemple personal (i transferible, si us vaga): la meva mare cantava una cançoneta que sempre m’ha quedat a la memòria i que jo taral·lejo sense adonar-me’n en qualsevol moment. Tal com la canta Jaume Arnella, fa així´:

Roseret de roses blanques,
qui ens ho havia de dir:
¡tan amics com érem antes,
que ara haguéssim de renyir!

Si hem renyit per poca cosa,
Rosereta del cor meu,
si hem renyit per poca cosa,
tu fé es teu, jo faré es meu .

Si la mar es tornés tinta,
ses muntanyes paper fi,
t'escriuria una carteta
de l'amor que em fas patir.

Fins aquí ja veieu que és una cançoneta de caràcter romàntic, sentimental. Però ma mare cantava aquesta altra versió:

Roseret de roses blanques / ves qui ens ho havia de dir:
Tant amics com n´érem “antes” / i ara hem hagut de renyir.
Hem renyir per poca cosa, / PER UN BOCINET DE PA,
QUE MENTRE JO ME’L MENJAVA / ME’L VAN VINDRE A DEMANAR.
I PER QUÈ NO ME’N DONAVES / SI EM TENIES VOLUNTAT,
Tant amics com érem antes / i ara ja hem acabat.

Ara cal afegir que la meva mare pertanyia a un estrat social humil en extrem, i a més va viure, i segurament va aprendre la cançó, durant la postguerra (temps de fam).

I això feia que -a part del romanticisme que la cançó trasllueix (i ella era n’era un bon tros de sentimental)- trobés lògic que “un bacinet de pa” pogués arribar a ser motiu per un trencament sentimental (o amistós), i també, ben segur que donava per fet que “un bocinet” de pa era una “llaminadura” prou apreciable.

Bé, doncs jo vaig aprendre sociologia de les classes populars (i humils, que vol dir pobres) a través de aquesta cançoneta de ma mare, i vaig aprendre història de la nostra societat de postguerra, a partir d’aquesta versió de la cançoneta de ma mare (entre altres, és clar). I per aquesta raó vaig interessar-me per la cultura popular, que em permetia de conèixer i investigar sobre allò que pensaven els creadors populars, els humils, els senzills, els no sofisticats, de la vida, les seves raons, i amb quines eines (culturals, i filosòfiques) s’hi enfrontaven.

Així de senzill