Segle XXI, l’home ha mort, visca el Kapital (L.E. Aute)

Aquests dies de confinament més d’una vegada m’han preguntat si estava espantat, i la resposta sempre ha estat la mateixa: més que el coronavirus, el que m’espanta és el virus social que ens quedarà després.

Quan sortim de la pandèmia, del confinament, ens haurem de recuperar, diuen. Però recuperar què? Segur que volem recuperar la situació d’abans? No pot ser el moment de corregir molts errors en la distribució i la redistribució de la riquesa?

El neoliberalisme es fonamenta en que tot és un gran mercat que dirigeix l’orientació dels governs, de la UE, d’institucions internacionals i que poc a poc, però sense aturador, va impregnant el que coneixem com a esquerra. Això, aquests interessos polítics, serà difícil de canviar-los, però ara hi ha terreny per fer plantejaments de futur més lliures i justos socialment.  El compromís d’obtenir avantatges per a tothom si s’obrien els mercats i es feien internacionals, l’ajuda als grups més desafavorits, a les economies més febles, no s’ha complert, i les bretxes salarials es mantenen. L’ídol de la globalització únicament ha estat positiu per a les elits, siguin d’on siguin, però elits igualment. 

Aquest fracàs ha estat relatiu, les elits han augmentat el seu poder, han confiscat i destruït la natura i l’explotació de la força de treball no s’ha aturat: els rics cada cop ho són més, el canvi climàtic i la degradació dels ecosistemes avança, els salaris majoritàriament s’estanquen i la pobresa o la precarietat va evidenciant-se. Això sí, governi qui governi, segueixen manant els mateixos...

Més enllà de donacions puntuals i estètiques, el pla d’emergència que sembla dibuixar-se pot tenir una repercussió destructora en l’economia de molta gent, però a la banca no se li exigeix el retorn del deute que té amb l’estat, és a dir amb la societat que els va salvar, no es condona el deute il·legítim contret mitjançant un conjunt de pràctiques corruptes publiques i privades, no he sentit a parlar de limitar les retribucions de les elits empresarials ni els dividends dels grans accionistes, ni es té present la necessitat de nacionalitzar els serveis públic essencials, ni... Segur que aquest és el camí de sortida o és el camí per a prosseguir el seu ascens?

L’oligarquia del capitalisme, el neoliberalisme, no ha de témer res del govern, ni d’aquest ni de cap previsible, però és possible que al carrer s’estigui dibuixant una incipient impugnació d’aquest capitalisme global que ho controla tot.  Cada cop sembla més clar que la pandèmia ens ha portat a valorar la sanitat pública o, més en general, tot allò que és públic: serveis socials que per poder arribar a tothom amb qualitat cal que siguin públics i finançats amb criteri social, no especulatiu. S’ha volgut difondre que allò que és públic resulta ineficaç, que desaprofita els diners que s’hi posen. Pateixen un descrèdit erosiu interessat tant dels crítics com d’alguns gestors.

La globalització cada cop mostra més esquerdes: retorna el proteccionisme, creixen les tensions monetàries, hi ha pugnes pel control d’uns recursos energètics i materials cada cop més efímers. Ara, com a defensa, tenim fronteres tancades i una reducció dràstica del fluxos transnacionals. Caldria substituir aquest “tots contra tots”, el “tots hi guanyem” (tots els de sempre) per un moviment que aquests darrers temps ha sabut resoldre situacions problemàtiques, de mancances, de marginació. I això precisament quan les institucions (institucions i instituciones) han mostrat la seva cara menys fiable, menys eficient i menys sensible amb els problemes socials.

Un element que pot resultar important per a impulsar un canvi és l’evidència del descens de l’emissió de gasos, i per tant una millora clara de la qualitat de l’aire, de l’aigua, una recuperació de la natura que podia resultar impensable fins fa poc. La nostra vida present i futura passa per aquí.

La situació que ha general el coronavirus, extremadament greu entre els grups més vulnerables, ha rebut una resposta ciutadana il·lusionant: grups d’ajuda sorgits espontàniament o de grups i associacions que s’han adonat que calia la solidaritat per pal·liar les mancances, sovint poc explicables i explicades de les administracions, i la seva poca capacitat de resoldre-les.

Aquests quatre elements, entre d’altres, haurien de modular la gestió de la crisis i la reconstrucció econòmica i social que caldrà emprendre. Si ho féssim podríem mirar aquest futur amb més optimisme i treballar vers la construcció d’un corrent d’opinió i d’acció que camini vers la proposta d’una alternativa al neoliberalisme. Ara tornem a tenir una oportunitat per a definir què i com volem viure com a societat. Fa uns anys també la vam tenir, però ens la van escamotejar. Ara no podem tornar a deixar que se’ns escapi.

En parlarem.