El carter sempre truca dues vegades

Immers en la pandèmia i el confinament, que avui 14 d’abril s’entreobre, la sensació de desastre resulta, crec, evident. Podem parlar si s’ha fet bé, o prou bé per part de l’administració, podem determinar diferències entre elles, perquè quan una es constitueix en “autoridad competente”, es posa en situació de rebre els elogis però també ha d’estar disposada a rebre els retrets principals. Però el problema no és aquest, crec que cal anar més enllà.

Sigui on sigui, arreu de l’Estat, veiem que els problemes són semblants: manca material per aturar el virus, la sanitat no pot arribar a controlar la situació malgrat esforços increïbles per part dels professionals, les residències es converteixen en llocs de mort... i la resposta política ni és fiable ni genera confiança perquè busca justificar-se per damunt d’explicar. Els respiradors resultaven insuficients i, si no fos per iniciatives altruistes, caldria discriminar quins malalts tindrien accés als respiradors. Hem de tenir unes mascaretes que durant molt temps no es trobaven, les que hi havia eren abusivament cares i poc protectores, hem de posar-nos uns guants que desapareixen com per art d’encantament, manquen tests a la sanitat pública però hi ha laboratoris privats que fan l’analítica per 50 euros i tot el material de protecció es pot trobar a internet. La sospita que hi ha qui prioritza l’economia per davant de la salut cada cop és menys sospita. Els informes que recolzen el desconfinament parcial per anar a treballar, més que demanar-los al gobierno, segurament caldria demanar-los a Patricia Botín. El coronavirus ens ha destrossat la societat? No, en tot cas ha evidenciat la descomposició a la que hem arribat com a societat, que és molt diferent. En vam parlar a un escrit anterior. 

Ara es parla d’uns segons Pactes de la Moncloa, tinguin el nom que tinguin, per a endreçar el desastre, un projecte que ens uneixi a tots per tirar endavant altra vegada aquella societat que està en descomposició: més control, menys drets, més centralització, menys llibertats...

Els Pactes de la Moncloa van ser uns acords que el darrer franquisme es va treure de la màniga per a enterrar l’esperança de la ruptura democràtica amb la dictadura. Entre d’altres grups polítics els van signar el PSOE (PSC-PSOE), CDC i CCOO. En aquell moment es va crear el mite de la transició, i amb ella es va acceptar o consentir mantenir els privilegis polítics i econòmics que havia engendrat el franquisme, monarquia inclosa. I la Constitució va assegurar això, amb la imposició d’alguns articles per part dels militars, com explicava Jordi Solé i Tura, un dels seus redactors. La transició, deien, determinava una nova legalitat fixada pel reformisme franquista que impulsava un model nou de societat. I l’oposició democràtica, amb l’obsessió d’entrar a les institucions, va acceptar deixar la lluita per la ruptura amb el franquisme a canvi de l’eliminació de les manifestacions més dures i agressives d’aquest franquisme.   

Ara, com aleshores, és també un moment de crisi econòmica, d’ineficàcia de l’administració, de qüestionament de l’autoritarisme per una part de la societat, de reivindicació nacional i, sobretot, d’esllanguiment d’un sistema de govern, d’una organització social i de control de la ciutadania: el règim del 78. Veiem que l’administració no és capaç de resoldre els problemes que la gent viu i han sorgit grups organitzats de ciutadans voluntaris disposats a ajudar en aquestes qüestions.

L’administració no ha sabut o no ha volgut resoldre-les? Jo crec que sí que vol, però no pot. I no pot perquè les retallades i “recortes”, l’acumulació de la riquesa en unes poques mans, les privatitzacions de serveis públics bàsics, la prioritat dels beneficis per damunt dels serveis, han deixat la sanitat o els serveis social sense capacitat de resposta en moments difícils. La sanitat és, em sembla, una organització ben tramada, eficient que entre el “les hemos jodido la sanidad” de Jorge Fernández Díaz, les retallades cròniques i els errors de gestió, s’ha quedat infradotada per poder encarar una crisis com l’actual. Els pressupostos han retallat la dotació econòmica i de personal de la sanitat i del sector socio-sanitari, però hi ha unes retallades determinants, molt greus. Quan es pressuposta una partida i se n’aplica únicament una part, aquí hi ha també una retallada. I això és una pràctica habitual de l’Estat, i no únicament a Catalunya.

La UE mostra ara la seva incapacitat, sobradament demostrada en el cas dels refugiats, i evidencia que és un Mercat Comú malgrat que li hagin canviat el nom. Europa pot anar molt més enllà del que les actuals institucions comunitàries permeten. En aquests moments tant la UE com el FMI intentaran imposar  l’aplicació de noves retallades econòmiques, de mesures més autoritàries, d’eliminació de drets socials amb l’argument de l’emergència. I tenen raó, l’emergència que viuen els grans beneficis privats per mantenir la seva situació privilegiada. I els que manen a l’Estat també s’hi apunten.

Possiblement vindran dies d’angoixa, de temor, però si no volem tornar a construir una societat com la que tenim i de la que en aquests moments en reneguem, el que no podem fer és deixar que ens tornin a escamotejar la possibilitat de definir què volem acceptar i com volem viure com a societat. Molta gent diu que és imprescindible que canviïn moltes coses, però els canvis no es produeixen dient-los, es materialitzen fent-los, aplicant-los.

Fa uns anys, el 1977, també la vam tenir aquesta possibilitat de canvi, però ens la van prendre. Ara no podem tornar a deixar que se’ns escapi, perquè el carter sempre truca dues vegades, però tres, seria demanar massa.