Fràgils

Una vegada, en una classe d'antropologia, Margaret Mead va preguntar als seus alumnes/as quin pensaven que va ser el primer signe que va mostrar l'evolució de la humanitat. Després de diverses respostes, com el foc, l'agricultura, el llenguatge… etc, ella els va contestar taxativament que va consistir en la soldadura d'un fèmur humà, que va demostrar la solidaritat de la tribu al curar i  alimentar a una persona malalta.

He volgut referir-me a aquesta metàfora respecte de la nostra situació actual a causa de la crisi del COVID19 com a única reflexió en la qual la nostra supèrbia ens ha portat fins a aquesta situació, tant si aquesta s'ha produït per una zoonosi, en la qual la superpoblació humana (sense control) està envaint l'hàbitat natural d'altres espècies, com si aquesta s'ha produït en un laboratori on hem intentat fer d'aprenents de Déu.

Les conseqüències són les que estem patint en aquests últims dies, som fràgils, un virus microscòpic ha estat capaç de guanyar una batalla a la humanitat i acorralar-la a casa seva; aquesta humanitat que és capaç d'anar a la lluna, fabricar macro computadors o la Intel·ligència Artificial. I el més curiós de tot això és que si et poses a revisar la història aquestes pandèmies s'han produït constantment en els últims 500 anys, i no hem après res.

Som fràgils perquè vam voler maximitzar els beneficis a través de la globalització, i desviar la producció, fins i tot estratègica, a tercers països, que per casualitat (o a propòsit) són l'origen dels nostres mals, en comptes de fomentar la nostra pròpia tecnologia, l'I+D i la producció local.

He vists molts comentaris per Twitter sobre confinament o economia, i quines haurien de ser les prioritats. A totes aquestes persones dir-los humilment com a economista que la pobresa també mata persones, i que en aquestes circumstàncies la crítica fàcil en una situació d'angoixa col·lectiva és totalment raonable, però no per això vàlida. Així mateix, ens ha mostrat la falta de sentit comú dels nostres dirigents polítics (de totes les administracions) que no han estat a l'altura de les circumstàncies, i que únicament han pensat egoistament, com sempre, en els seus propis interessos personals i/o polítics.

De tota aquesta crisi hem de treure coses positives, com la solidaritat de la gent, la prioritat de fomentar a sectors i col·lectius, i que la nostra fràgil societat deixi de valorar més a un paio que li fot a una pilota abans que a un metge, una infermera o un científic.

També hem de treure conseqüències productives i econòmiques, valorar el que tenim al costat de la nostra casa versus la globalització i, sobretot, que els diners no serveixen de res quan no tenim salut. Hem posat en risc la nostra economia per a salvar a les nostres persones grans, tal com va fer aquella tribu amb aquest primer hominoide i, per tant, no tot està perdut.

Tot això ens porta a l'esperança d'un món millor, més just, menys invasiu amb la naturalesa i amb menys polítics sense sentit comú, que solament es miren al seu melic; hem de practicar un ‘Reset’ personal, començar des de zero i buscar noves prioritats en la nostra vida i en el nostre món, i pensar que el futur després d'una crisi és l'obertura d'una infinitat de noves oportunitats. A vegades el ser fràgil solament és un signe de fortalesa.