Mn. Josep M. Barenys, successor meu

Molts dels vendrellencs no ho saben, però tampoc jo. Vaig descobrir-ho en la transcripció que féu Salvador Caralt Salvó, en el llibre Consueta. Usos i Costums de la Parròquia de Sant Salvador del Vendrell, l’any 2017.

En el Rectorologi que inclou al final del volum, hi figura el meu nom Josep Poca Gaya, Vicari. Encarregat de la Parròquia de l’abril al juny de 1968. Per tant, durant uns tres mesos vaig exercir de “rector provisional”, el període entre la sortida de l’anterior rector, Mn. Pau Caldés, i l’entrada del nou, Mn. Josep M. Barenys i Capellades.

Des de llavors, han passat prop de 52 anys. Vaig ser, doncs, el seu primer “vicari”, com jo li recordava quan ens veiem.

Els inicis no foren plaents. A ell l’havien enviat al Vendrell per posar ordre al funcionament de la parròquia, donat que el vicari general, Dr. Francesc Vives, no veia gens clars els canvis introduïts per l’antic rector, Mn. Pau Caldés, a instàncies del seu vicari, Mn. Josep Poca, que, volent ser conseqüents amb l'aggiornamento impulsat pel papa Joan XXIII en el Concili Vaticà II, havien trasbalsat la vida parroquial amb la creació d’una Junta parroquial, amb la recerca de fer més viscudes les cerimònies litúrgiques i amb una prèdica més encarnada en l’evolució de la societat civil, mirant de trobar el compromís que comportava la prèdica evangèlica. Cosa que no va complaure a una part de la feligresia.

Com que, a l’arribada, no va haver-hi gaire harmonia entre la Junta Parroquial i el nou rector, jo vaig preferir deixar el camp obert i oferir al bisbat l’oportunitat d’enviar-me al poble més allunyat de l’arxidiòcesi, Conesa, on vaig poder aplicar el meu model d’estructura eclesiàstica (menys clerical) i més a prop del sentiment i pensar de les persones.

Tots sabeu, però, que les esperances que havien obert “les finestres obertes” del Concili van fer ben aviat marxa enrere, i jo (i bastants altres companys de ministeri) vam emprendre una nova ruta al marge de l’exercici del sacerdoci. Em vaig casar, vaig treballar en el camp editorial, i vaig comprometre’m en la política dels país.

Mn. Barenys ha restat més de 50 anys al Vendrell, fent de rector. Vaig seguir de lluny la seva trajectòria, i em va semblar que, de mica en mica, va anar evolucionant cap a una obertura de pensament i una dedicació més propera a la vida dels vendrellencs.
Instal·lat a Bonastre, hem tingut l’oportunitat de conversar moltes vegades i l’he trobat molt proper a moltes reflexions meves expressades en els meus articles a diaris i periòdics locals.

Crec sincerament que Mn. Barenys, malgrat partir d’un pensament tradicional, ha tingut una prèdica senzilla, entenedora, gens barroca, gens carregosa i assequible a l'auditori. Ha connectat amb la feligresia i ha buscat implicar-se en les tradicions del poble (sobretot, castells) i s’ha fet present en totes aquelles activitats de la societat vendrellenca.

El poble li ho ha agraït. Mostra d’això, és que, una vegada retirat, els feligresos han continuat comptant amb ell, ja sigui en la celebració de baptismes, casaments i sobretot enterraments. Fins al darrer moment, l’han tingut com el “seu rector”. En pau descansi i al Cel sigui. Em dol que ho hagi fet en aquest confinament, en la soledat més absoluta i manca de contacte dels seus familiars i amics. Caldrà esperar un cert temps per fer-li l’homenatge que es mereix.

La darrera vegada que vam parlar em va dir: “Josep, t’aprecio molt. De debò”. Jo, també, mossèn. En conservaré sempre un gran record.