L’esperit del territori

Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó i molts altres de menors, com permetre a Cunit reblir de construccions els aiguamolls d’una Costa Daurada saturada o urbanitzar barris residencials, buits de fa anys, com el Mestral a l’Arboç. Un òmnibus de plans que proliferen, quan menys sentit tenen.

In-sostenibilitat a dojo

La riquesa —en el concepte més calidoscòpic— no es crea qualificant polígons, sinó dotant de contingut i significat les activitats econòmiques; millorant el benestar de les persones; produint retroalimentació amb les essències d’un territori. Tot això, avui, no passa per expandir-nos, sinó per contenir-nos; per decréixer, no per créixer; per rehabilitar-nos. D’enriquir-nos amb el paisatge, no d’empobrir-nos amb la logística global.

Planificar és definir el model que ens encaixi millor a tots —no només als inversors o als representants oficials de la política—. Que optimitzi i harmonitzi els rics components d’un territori. Que incorpori, necessàriament, els valors ambientals i d’autosuficiència energètica i alimentària, —inexistents fins ara en els plans d’un Departament que es diu: “de Territori i Sostenibilitat”—.

No resoldrem els problemes repetint el mantra: “crear llocs de treball”. Ho farem modelant el paisatge amb la gent; conrear la terra amb la cultura. Tornar, de l’hipermercat americà al comerç de proximitat. Ja hem vist com les gasten les mogudes globals.

El Territori té propostes no escoltades

Aquí, des de fa temps, hi treballem. Generem propostes. Tenim projectes: alternatives al corredor metropolità; a la logística asiàtica; a l’autopista ferroviària inexistent;. Treballem, des del Penedès a l’Anoia, en la creació d’una regió agroalimentària. Valorem els petits i grans projectes que cada part específica del territori genera i la il·lusió dels qui els porten endavant.

Els volem debatre, però a l’altra banda hi ha el buit. Els que, oficialment, han mediat pel territori no han respirat durant anys i l’Administració ha seguit el seu camí: requalificar! On hem perdut el contacte en aquest viatge a l’Ítaca que tant ens engrandiria a tots?

Recórrer el camí, amb la gent.

A hores d’ara ja sabem que, per l’Administració, la vegueria Penedès és una pedra a la sabata. La que hem aconseguit amb tant d’esforç, des de baix, no ens servirà de res sinó ens organitzem i generem nosaltres el Model. Ens cal crear una estructura pròpia de gestió territorial. Estructurar un equip propi que coordini les demandes de la gent del Territori; faci el treball de camp, municipi a municipi; valori la posició i l’aportació del territori Penedès en relació al país i generi propostes concretes netes i transparents, no viciades pels interessos aliens que acaben convertint el territori en un monstre.

Els nostres avis i avies, que treballaven la terra, eren sostenibles per naturalesa. Els nostres nets i netes ja venen amb la crisi climàtica sota el braç. Som nosaltres, les generacions intermèdies, les que estem enganxades a l’híper i a Hollywood, les que hem de prendre consciència i canviar de paradigma.

Des dels moviments de les valls del nord, a les terres daurades de la costa, passant per les fèrtils planes centrals; pagesos i pageses, productors i productores i elaboradors i elaboradores; industrials i vinaters; turístics i gastronòmics, cadascú a la seva manera. Som nosaltres qui ho fem!

Pau Batlle Solé
Arquitecte-Urbanista-Paisatgista
SOSPENEDÊS