Nostàlgia

Avui és un dia estrany. Després de mesos a casa nostra, somiant com mai i dormint molt poc, veig un horitzó que no sé si m’entusiasma. Sóc el primer que vull veure a la meva família, estar amb els meus amics, tornar a la normalitat de la vida i a la nostra llibertat. Però també reflexiono. Quan va començar el confinament, vaig arribar a una conclusió: no aprendríem de res del que ens estava passant. Estava segur, pel currículum que tenim com a societat. Però com de la resta no vull parlar perquè no ho conec tot, parlaré per mi.

El dia que van anunciar que el Garraf passava a la fase 1, aquest passat divendres, la sensació va ser d’èxit i frustració a la vegada. Allò que tant desitjava quedava en un segon lloc. Mai falla el voler el que no es té. I des d’aquell precís moment començava a trobar a faltar petits detalls com valorar les hores, sentir la brisa o escoltar el mar i els ocells, saludar, respirar d’una altra forma, fer esport amb una motivació espectacular, veure a algú important com si haguessin passat anys i aquella picada de colze que et dóna la vida… I escoltar-me com mai. Estimar-me i cuidar-me, que com la desescalada, es un procés lent i difícil.

Sento que aquesta fase 1 a la qual entrarem és el més semblant a la llibertat que buscàvem, i no m’enganyaré: tinc vertigen. Perquè he de reconèixer que la vida d’abans, la del febrer, tampoc m’entusiasmava. Perquè no hi havia mirades i tampoc silenci. Només pressa i egoisme. Queden hores per tornar a tot això, però vinc d’un aprenentatge que, a mi, m’ha servit, i que sí, arribaré a trobar a faltar. Poc a poc la vida torna i hem obviat que aquesta vida de la que tant parlem també estava en la senzillesa i en la nostra pròpia soledat. Avanço per a no olvidar. Feliç fase 1 i tornada a la normalitat!