Els petits grans oblidats

Si les persones grans han estat les més perjudicades per la pandèmia del Covid-19, els infants han estat els grans oblidats. De fet, la majoria de mesures que han pres els governs de l’estat i de la Generalitat, giren al voltant de la població adulta (entre 16 i 65 anys), la què produeix i, preferentment, masculina. Si ens centrem en el Penedès (470.303 habitants), això vol dir que s’ha orientat a protegir a un de cada tres ciutadans. Deixant en segon terme als “vells”, un 15,5% i als infants, un 17,5%, un de cada tres veïns.

Això, naturalment, ha tingut conseqüències greus en ambdós sectors de la població: alta mortalitat, per una banda, i alt cost social i educatiu per l’altra.

Quina mena de país som que prioritzem les terrasses a les escoles, als instituts o a les universitats? Quina mena de país som que hem deixat els avis a la seva sort? Espero i desitjo que aquesta dissort ens ajudi a reflexionar sobre com hem d’encarar aquestes qüestions ara i en el futur. El que està clar és que no podem tornar a una normalitat que, en part, és coresponsable del què ens està passant i de com ho afrontem.

La nostra societat és profundament desigual i segregadora i l’escola pública, a més de l’acció educativa i formativa, compleix, una funció social d’equitat. A l’escola pública tots els alumnes son iguals en drets i deures, i la seva diversa de procedència veïnal i social, de gènere o de cultura, és entesa com un gran tresor. L’escola pública, doncs, compleix una funció d’integració i equitat social que, en part compensa, la desigualtat social existent.

Quan les escoles tanquen augmenta la desigualtat entre els infants. Ho hem vist clarament amb la crisi que estem patint, perquè no tots els infants, ni totes les famílies, tenen els mateixos recursos i habilitats digitals, la mateixa tradició i formació familiar, les mateixes relacions socials, etc. La pandèmia ha evidenciat clarament aquesta desigualtat arreu del Penedès, i les administracions han actuat sempre per darrere de les demandes socials. Podem afirmar que la desigualtat infantil ha crescut aquests mesos de pandèmia i seguirà creixent en els posteriors! Desigualtats d’ingressos i de recursos, d’habitatge, de menjar, d’oci, d’esport, ..., i de formació.

Malauradament, només ens hem preocupat per l’escola i pels infants quan els pares han reprès l’activitat laboral. Llavors ha sorgit la gran pregunta: què fem amb els nens i les nenes? I, malauradament, l’administració ha respost a aquesta demanda obrint les escoles de forma precipitada com a espai on “guardar” la canalla. Oblidant dos principis educatius bàsics: els infants s’eduquen tant dins com fora de l’escola i l’escola és un espai formatiu i educatiu no un aparcament!

Cal que posem les nenes i els nens i llurs necessitats de formar-se, educar-se, jugar i relacionar-se al centre de la política educativa. Cal que els infants tornin a l’escola, però també cal que tornin als carrers i a les places. Per a la seva formació i educació, tant important és una cosa, com l’altra.

Ramon Arnabat
Vilafranca en Comú