De prop o de lluny, Corpus pel juny

La festivitat del Corpus, segons la tradició, ha de caure en dijous, exactament 60 dies després del dia de Pasqua, encara que actualment a les poblacions on no es festa locals es trasllada al diumenge següent. Enguany, Corpus cau en el dijous dia 11.

Al Principat el dia de Corpus és festiu a Berga, la Patum, declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco l'any 2005, junt amb el misteri d’Elx, al país Valencià. El Corpus és una festa que conté el grau més alt de sincretisme de les celebracions religioses cristianes. La doctrina del Corpus és la celebració del dogma de l’Eucaristia, el cos de crist transsubstanciat en pa i vi. Aquest dogma, pronunciat per Inocenci III, un dels Papes més poderosos que va tenir l’Església, promotor de croades i contemporani del cabdill musulmà Saladí. Entre les seves croades va declarar la dels Càtars (que va servir al regne de França per annexionar-se tota Occitània), també va ser còmplice, voluntari o insensat, de la tràgica Creuada dels nens*. L’any 1264, el Corpus va  declarar-se festa principalíssima de l’Església. Aquesta antiga commemoració, arribà a ser, d’entre la sàvia doctrina sincrètica dels vells pares del cristianisme, la més espectacular i la reeixida. En el Corpus s’hi combinaven les remotes festes de les primícies: la festivitat coincideix amb l'estació de la recollida dels cereals, amb la perillosa posada en escena ─pels seus antecedents pagans─ de la transsubstanciació del cos de crist, en els aliments sagrats. No de bades en la concreció d’aquest dogma (la gran festa del cristianisme) intervinguessin Francesc de Asís, Clara i Tomás d’Aquino. Sembla de tota lògica, doncs, que en els contextos processionals de la festa, l'Eucaristia (el pa sagrat) pren la dimensió que pren, i en ella convergiran manifestacions d'antiguitats litúrgiques temporals, extretes de les velles religions naturalistes: els gegants i el bestiari fabulós i representacions mimades i ballades al·lusives a “misteris” de la nova religió. A França la festa del Corpus pren el nom de Fête-Dieu, i així com en el nostre àmbit cultural actual té el seu màxim esplendor a la ciutat de València, a Bèlgica el té a Lieja, a la regió de Valónia.

Altrestres ciutats on el tema popular del Corpus va adquirir una gran magnificència son Sevilla, Toledo i Barcelona. Del Corpus hispalense, José Blanco White va redactar una descripció breu i preciosa, on es diu que comptava, entre altres exercicis que concorrien desfilant, un “ball de valencians”, diu: «Mezclados con el grueso de la procesión, iban tres grupos de danzantes: en primer lugar, los valencianos, vestidos con su traje regional de chaleco suelto, mangas de lino atadas a las muñecas y a los codos con cintas de varios colores y anchos calzones de color blanco [saragüells] que llegaban solo hasta la rodilla, que interpretaban un baile muy animado entretejiendo sus pasos con movimientos de sorprendente agilidad». En aquest Ball de valencians que va acudir al Corpus de Sevilla de 1822, podem veure reflectits una bona quantitat de les seves tradicions tradicionals del País Valencià que avui encara són actuals.

El Corpus, tot i essent una festa d’exaltació religiosa, va tenir una forta implicació en les celebracions cíviques ciutadanes. Ningú, veient la desfilada de la processó del Corpus, podria deixar-hi d’advertir la plasmació escenificada de les jerarquies de la ciutat, la civil i la religiosa. La processó era muntada i concebuda com un retaule d’aquestes jerarquies, i va ser, en el seu moment, un magnífic espectacle d’alta definició pedagògica sobre el lloc que ocupaven els diversos sectors ciutadans. En algunes ciutats, el dia de Corpus va arribar a representar-se com un espectacle total, on un era, a la vegada, espectador i actor. Concorrien a la desfilada els gremis amb les seves banderes i exercicis, les parròquies amb els seus entremesos i figures, els joglars amb les seves representacions mimades, les classes civils amb les seves gales i estendards, els establiments religiosos i els seus endreços litúrgics de l’alta majestat divina; resultant una festa-amalgama on es mesclava el popular i l’acadèmic, colors i olors, els aromes de la vegetació portada del camp: ginesta, murtra, romaní, sempreviva i clavell. Síntesis, ben aconseguida, d’aquell gran espectacle urbà, podem contemplar-ho avui a la ciutat de València, o, amb menys esplendor a Toledo, i a Barcelona on, en aquesta última, al claustre de la catedral, al brollador d’aquests recinte pot admirar-se l’ingenu espectacle de l’ou com ball, el pueril joc del raig d'aigua que sosté, en acrobàtic moviment, un ou.

* La Croada dels Nens és el nom d'un conjunt d'esdeveniments ficticis i reals que van tenir lloc l’any 1212. De 20.000 a 30.000 nens de nord d'Europa marxen cap a Niça per embarcar-se en una croada per alliberar Jerusalem. Pel camí passaven per ciutats i pobles on arrasaven tot el  menjar que trobaven. Més de la meitat dels nens van desertar i una gran quantitat morí de fam. Finalment arribaren a  Niça menys de 2000 nens i 200 adults. A les platges d’aquesta vila van passar dues setmanes resant perquè s'obrés la mar; però no passa res. Llavors dos mercaders els ofereixen set vaixells per creuar el mar fins a Terra Santa. Els nens van pujar a bord i els vaixells i salparen. A Sardenya s'enfonsaren dus de les naus. Les altres cinc arriben a Alexandria on els nens supervivents són venuts com esclaus pels dos mercaders que els havien prestat les naus. Aquesta va ser la fi de la Croada dels nens, de l’any 1212.

Transsumpte d'aquests tràgics successos pot haver nascut el popular conte del Flautista d'Hamelin.