Ha mort el periodista i escriptor Manel Cuyàs

Amic meu, col·lega de quan els primers ajuntaments democràtics van començar a ocupar-se la cultura com un bé general. En Manel era un mataroní que, en allò que en diem l’humor vilanoví, irònic i un punt sarcàstic i tot, m’avançava per l’esquerra (que és per un té gràcia d’avançar, avançar per la dreta és cosa de males maneres i d’abusananos).

Aquesta és la segona vegada que faig una nota d’aquest caràcter a l’Eix, que m’agradaria que acceptés -també, he de dir-ho, m’agradaria no haver de fer-ne gaires més-, però sé que viure significa que encara pots fer necrològiques.

En Manel Cuyàs, ja s’ha dit a la premsa era un bon escriptor, el seu “Net del Pirata”, per exemple, a mi m’ho diu gairebé tot. A més tenia la ma trencada en escriure memòries dels altres (a Jordi Pujol li va transcriure les seves), cosa que no us cregueu que deu ser gens fàcil, escriure amb un mínim de decència de com ha estat la vida d’altri, en vida d’aquest, i que aquest altri no se’t giri d’esquena, no gaire gent ho ha sabut fer, i en Manel ho havia fet més d’una vegada: en el llibre “Pere Casanovas l’escultor del altres”, va explicar-nos com s’ho feia aquest manyà mataroní per interpretar les obres que li encarregaven els artistes; per cert que Pere Casanovas van intervenir en dues de les escultures plantades a Vilanova, l’obra de l’Aulèstia i l’obra de Guinovart, al parc de Ribes Roges.

També era, i potser era la seva finesa principal -segons jo, és clar- un amè i on bon observador periodista; dels de cada dia, dels que sempre tenen alguna cosa per dir del que ens passa, i que no cal treure sempre la mala llet com a primer protagonista, perquè, encara que sigui difícil d’observar a l’ordinari món de cada dia és on també hi passen les coses més belles.

Una saborosa fruita nascuda d’aquesta manera de veure el món, el vilanovins vam tenir l’ocasió de escoltar-la i veure-la en primer pla, en el Convit a la festa de l’any 2017. Va ser una excel·lent mostra de com podien acostar-se dues geies, dos humors de dues poblacions del litoral mediterrani, separades per la metròpoli, però unides per la mar.

La mar que mai més en Manel podrà tornar a admirar des de l’ermita de sant Simó, al barri de l’Havana de Mataró, com em contava amb delectança Manel, de cara a la mar, avui et faig l’últim adéu per sempre. Descansa, amic.