Tal dia ha fet un any

Ha fet un any de les constitucions dels diferents consistoris municipals i, per tant, és pertinent fer un primer balanç del mandat que es va inaugurar llavors. Moltes línies s'han escrit sobre com va anar la investidura vilanovina i no cal repetir-se massa, simplement recordar que davant d'una sociovergència que havia obtingut menys regidores que mai, vam tornar a perdre l'oportunitat d'enviar a totes les que sempre han manat a l'oposició i, per tant, l'oportunitat de construir una alternativa real a les polítiques zombie que ens han portat fins on som ara.

A diferència de 2015, on ningú ens treia a ballar, aquest 2019 sí va haver-hi negociacions i, de fet, possibilitats reals de veure com les regidores de SOM VNG entràvem a governar. Des d'alguns espais de trajectòria més “tradicional” encara tenen les mans al cap, sense entendre perquè no ocupem els llocs alts del plenari. Per a què ens presentem, sinó, es deuen preguntar. Doncs bé, el cas és que si el nostre interès hagués sigut pactar govern amb qui fos a canvi de 4 engrunes no caldria haver fundat SOM VNG. La política vilanovina ja té, i tenia, una molt basta oferta de partits capaços de fer pactes antinaturals per tocar poltrona (i va a més, pel que sembla), i simplement hauríem hagut de demanar-ne l'ingrés a un. Creiem que la nostra ciutat mereix projectes polítics que es prenguin seriosament a si mateixos. Entenem que el tornisme local entre CIU i PSC (amb els còmplices habituals), combinant especulació amb austeritat, han deixat una ciutat que és productora de desigualtats, on moltes veïnes arriben justíssimes o no arriben a final de mes, una ciutat que s'ho acaba jugant tot al turisme i fa que els seus joves només puguin triar entre posar copes o marxar a buscar-se la vida a Barcelona.

No podem seguir així i l'alternativa imprescindible passa per treure'ls la ciutat de les mans als de sempre i començar a caminar en direcció contrària a l'abisme que ens porten. Hem vingut a millorar la vida de la ciutadania, també per guanyar un futur més digne per totes i ens hem cansat de veure com la política tradicional de “pacta govern amb qui sigui i així pots fer una part del teu programa”, “ara cal treballar pel possible i cedir”, acaba amb un llistat inacabable de renúncies. No fa falta massa memòria per recordar com un govern format per tota la suposada esquerra plenària s'ho va apostar tot al totxo, a inaugurar i construir cada dia, i de poc no intenten construir un aeroport (això és sarcàstic, pels que tenen la pell molt fina), arruïnant la ciutat i privatitzant serveis. Això sí, amb tota la sensibilitat del món. Resumint, si la cosa va de fer el mateix que els governs anteriors, no cal que hi comptin amb nosaltres. Ni fa un any, ni ara, ni d’aquí tres. Si el que es vol és canviar les coses, aquí estem, com sempre.

Anem al gra. Han passat 12 mesos en els quals, sent honestes, hi ha hagut un fet que hagués agafat a peu canviat a qualsevol com ho és la pandèmia mundial de la Covid19, en la que malauradament encara ens hi trobem. Altres potser consideren poc intel·ligent el que escric però crec, sincerament, que a l'hora de valorar la gestió de crisis tan devastadores com la què estem vivint cal pensar més enllà de l'electoralisme i no perseguir únicament desgastar el govern amb el què sigui. Caldrà una anàlisi calmat i honest, a poder ser quan la por i el dol hagin passat, per reflexionar sobre quines decisions s'han pres, quines es podrien haver pres i en quina situació ens trobàvem, perquè i, sobretot, en quina situació volem estar a partir d'ara. Serà necessària certa alçada de mires que, ara per ara, no estem trobant de cap de les maneres en els grups que conformen el plenari.

A banda d’aquesta consideració, durant aquest any seguim veient com les dinàmiques de mandats anteriors segueixen presents, massa presents. Els terminis es segueixen exhaurint i es fan els deures a l'últim moment. Encara que hi ha un discurs a favor de la gestió directa de serveis, seguim veient com es prorroguen concessions o se'n fan de noves, és a dir, que per la via dels fets es continua apostant per la gestió privada, més ineficient i més cara. Per una altra banda, tant les ordenances fiscals com els nous pressupostos podrien ser assumits sense problemes per l'anterior executiu, amb una política d’estrènyer el cinturó i no gastar el que es pressuposta per després poder dir que hi ha superàvit, i que bons gestors que són. Segueix havent-hi una falta alarmant d'iniciativa per fer front a problemàtiques tan greus com la bombolla de preus de lloguer, com el creixement de la pobresa i una falta total de coneixement de la realitat de les persones que més estan patint aquesta i l’anterior crisi. La sensació generalitzada és que més enllà d'algunes declaracions, alguns canvis en mobilitat, i que alguns encara no hagin superat no tenir l'alcaldia, aquest mandat serà molt semblant als anteriors, aprofundint en la tendència de separació de la ciutadania amb els partits.

Ens preocupa, i molt, que les expectatives que es generen amb certs discursos acabin convertides en desil·lusió quan no es tradueixen en accions reals, perquè ara mateix els fets són el gran absent de la política municipal, i que acabem afrontant aquests anys en un clima de frustració social. Sabem, també, que la política no és només allò que es fa a la institució, de fet aquests anys hem pogut comprovar com ha sigut el carrer i el compromís activista qui recuperava més habitatges en mans de la banca que no pas les institucions. És per això que entenem que la principal part de la funció de les representants públiques passa per donar resposta a les demandes de la gent, i sobretot de la gent que lluita pels drets socials. Més enllà d'algun cas puntual, l’Ajuntament continua tenint una gran tasca pendent en donar resposta a les problemàtiques socials, com els desnonaments, que s’han convertit en problemes crònics.

Dins de la política municipal, de fet en tots els àmbits institucionals, ens hem acostumat a veure discursos, moltes mostres de bona voluntat, cops al pit i sensibilitat davant de les problemàtiques de la gent però, en canvi, són molt cares de veure les accions dutes a terme per donar solucions reals. Ho sento, però la ciència encara no ha descobert ningú que sigui capaç de viure a base d’empatia o bona voluntat. Garantir una vida digna per a tothom obliga a fer una sèrie de polítiques que impliquen unes despeses que no s’estan fent. A més, durant l'última dècada ens hem cansat de veure plans de xoc que no xoquen i anuncis d'ajudes que no arriben.

També ens hem fet un fart d’escoltar excuses. Sí, els recursos municipals són escassos i cada cop tenim menys competències “gràcies” a les nefastes polítiques neoliberals dutes a terme tant al Congrés com al Parlament. Sí, tenim un deute que molt generosament ens van regalar governs anteriors que es pensaven que Vilanova i la Geltrú era Las Vegas, i ens ofega, d'acord. Ara bé, de tot això n'érem perfectament conscients quan a la campanya electoral es llançaven propostes de nous equipaments que mai arribaran i de grans projectes que no deixen de ser trucs d’il·lusionisme. La nostra gent no s'abriga amb macroprojectes, ni s'alimenta d'empatia, ni troba feina dins de la nostra sensibilitat. La realitat és que ens trobem davant d'una crisi mundial, mentre la gran majoria encara no ha superat l’anterior, i caldrà donar respostes.

No només necessitem respostes concretes, aquí i ara, com l’adquisició ambiciosa d’habitatges buits, un pla per a l’ocupació de la gent jove, dotar de més recursos l’atenció a la gent gran i enfortir els serveis públics, sinó que és urgent tenir un projecte de ciutat per al futur. Cal pensar més enllà del dia a dia per a que totes les polítiques que es facin avui tinguin una orientació clara, i abandonar d’una vegada per totes la improvisació en la que està instal·lat el govern municipal, que declara anar treballant “dia a dia”, com si una ciutat com la nostra pogués ser governada sense una visió clara de cap a on vol avançar.

Cal projectar la ciutat del futur amb tres principis rectors: prioritzar les persones, transformar l’economia i enfortir els serveis públics. Quan parlem de prioritzar les persones estem parlant de tenir com a primera preocupació del govern la lluita contra l’atur i la pobresa, garantir que tothom pugui accedir a un habitatge digne, que la nostra sigui una ciutat que lluita de valent contra la violència masclista anant a l’arrel i a l’origen d’aquesta xacra, i fer front a l’emergència climàtica aplicant els canvis d’hàbits i de mobilitat que són necessaris. Quan parlem de transformar l’economia, assenyalem la necessitat de superar l’actual model depenent del sector serveis, així com superar la política de promoció econòmica centrada en el turisme. Vilanova i la Geltrú té potencial per a molt més, i hem de posar tot l’esforç i les facilitats per incrementar l’activitat econòmica en els sectors productius. Quan parlem d’enfortir els serveis públics assenyalem la necessitat de tenir una ciutat amb una sanitat i una educació de qualitat, que actuï amb recursos suficients. També parlem de la necessitat d’atendre a la nostra gent gran de forma òptima, abandonant la precarietat de les treballadores del sector.

Aquestes són les nostres prioritats. Aquest és el nostre compromís i el que hem vingut a fer.