La divisió territorial de Catalunya a 2030

Els objectius contemplats a l’Agenda 2030 pel desenvolupament sostenible, requereixen reobrir el debat sobre l’estructura actual del nostre territori.

En aquesta propera dècada, amb l’establiment de mecanismes de participació pública en processos de presa de decisions, hauríem de ser capaços de desenvolupar, col·lectivament, les bases per obtenir una estructura territorial més viable, eficient, eficaç i sostenible a l’hora de gestionar els drets i les necessitats, tant socials com civils, dels ciutadans, i que serveixi com a eina del que pot suposar el futur del nostre país i la seva relació amb Espanya.

Hem d’entendre el territori com a recurs, cultura, història, memòria col·lectiva, referent d’identitat, bé públic, espai de solidaritat i llegat. Tothom hauria de poder gaudir d’aquests recursos, preservant els seus valors per gaudir-los i llegar-los a les futures generacions

La divisió territorial per províncies només obeeix a una intenció de control territorial centralitzat, per part de l’Estat espanyol, amb governadors que fan d’intermediaris entre el govern central i el territori.
La manca d’una Llei Electoral pròpia de Catalunya, no ha afavorit la racionalització de la distribució territorial actual cap a una estructura més moderna que doni la representació política més justa per a cada àmbit.

Per tal de modernitzar aquesta situació, en la que preval una mirada bàsicament metropolitana i cosmopolita que no contempla la seva gran diversitat, i adequar-la a l’actualitat, sembla que amb una divisió del territori distribuïda en vegueries i l’establiment d’una Llei electoral pròpia de Catalunya, es reflectiria millor la idiosincràsia pròpia dels territoris. Sembla que hores d’ara els àmbits Vegueria defineixen millor les regions sanitàries, educatives, culturals, de treball, de mobilitat, d’afinitat, etc.

Alguns conceptes actuals com el de poble, municipi, comarca i òrgans supra-municipals, s’hauran de posar en qüestió i re-definir-los.

Les vegueries estarien definides principalment per la homogeneïtat geogràfica i socioeconòmica, sense oblidar la idiosincràsia cultural pròpia de cada municipi, o àmbit que aquestes comprenguin.

A cada vegueria es podrien establir comarques més específiques com per exemple una comarca turística, de gestió forestal, etc que podrien estar representades per un Consell d’Alcaldes dels municipis afectats.

Cada vegueria seria una circumscripció electoral única, amb descentralització del Parlament i del Govern de la Generalitat. Gaudirien de les corresponents dependències i estructura administrativa per al seu personal i els seus polítics; també pel delegat del Govern de la Generalitat i pels delegats de les diferents direccions generals dels departaments.

Sembla, doncs, que la representació política que obtindrien les vegueries també reflectiria millor les necessitats del territori, que la que reflecteixen actualment les províncies

Tanmateix l’estructura territorial actual pel que fa als municipis requereix una modernització més adequada als nous temps. Per tant s’hauria d’estudiar la possibilitat d’agrupar municipis, o ajustar-los a una nova dimensió, que permetria optimitzar els serveis, unificar criteris fiscals, compartir àrees industrials i agrícoles per assolir una viabilitat racional mínima i esdevenir més sostenibles.

Amb aquesta fórmula, el municipalisme prendria més rellevància i es respectaria més l’afinitat ciutadana de la que representa l’actual distribució municipal, comarcal o provincial.

És del tot necessari, si més no, tornar aquest debat al centre de la política catalana

Joan Carles Robert
MES, Moviment d’Esquerres Penedès-Garraf