Un forat més al cinturó (però on?)

Quan ens diuen que la pandèmia ho ha destrossat tot ens estan dient: prepareu-vos que vindran temps difícils, uns problemes econòmics que units tirarem endavant, però ha de ser entre tots.

I és cert, vindran temps complicats que hauríem de resoldre, però no com sempre. La distribució de la riquesa és terriblement desigual. Durant aquests mesos de confinament hi ha hagut 3.140.772 afectats per ERTE -1.000.000 sense cobrar encara- mentre tant Amancio Ortega ha guanyat 8.605 M d’euros. Si la distribució és tan desigual, per què la pressió per a resoldre els problemes econòmics que tenim a sobre no ha de ser-ho?

La política fiscal ens diu molt del model social d’un país perquè a més a més de plasmar com es finança l’estat, ens diu com es gasta aquest diner: com es distribueix i com s’inverteix. Segons això, segons com s’orienti, pot augmentar o disminuir les desigualtats. Un informe d’Intermon Oxfam mostra que les famílies espanyoles paguen cinquanta vegades més del que aporten les grans empreses, i que sense una reforma fiscal correcta no serà possible finançar adequadament les polítiques socials imprescindibles per a impulsar la recuperació de les conquestes socials assolides els darrers anys.

El sistema tributari espanyol recapta poc, per sota de la mitjana europea, però la major part prové del món del treball i del consum dels ciutadans (90% de la recaptació), i no de les rendes ni dels beneficis empresarials (2%): 45 vegades més: segur que és explicable?

La recaptació de l’impost de Societats, que és el que paguen les empreses que generen beneficis, va passar del 22’3% del 2007 al 10’2% del 2010. I es va desplomar precisament l’any 2008: hi havia la crisis... Però el 2008 es declarava segons el 2007, quan la crisi encara no havia aflorat. Per tant cal buscar una altra causa. I el PIB únicament havia caigut un 0’5%...                                  

Una part important de la caiguda es deu a la rebaixa del 35% al 30% de l’Impost de Societats que va aprovar el PSOE el 2006 i que es va aplicar el 2007. Una altra part està lligada a l’aprofitament dels mecanismes del mateix sistema que van permetre que moltes empreses deixessin de pagar impostos. A Espanya (2019) el 99,98% de les empreses són pymes i generen el 74% dels llocs de treball. Les pymes han creat 45.900 llocs de treball, i el nombre d’ocupants ha crescut en 22.200 persones: on és que es perden llocs de treball?

Són dades extretes de l’Informe Trimestral de Empleo en la Pymes que elaboren CEPYME (Confederación Española de la Pequeña y Mediana Empresa) i Randstad Research.

Segons l’Oficina de la Agencia Tributaria, la pressió que suporten  les famílies (12,6% dels ingressos) triplica la que reben les empreses de l’IBEX (4,04% dels beneficis); es grava més el treball que no l’Impost de Societats. Un exemple de justícia social potser?

Per altra part la major càrrega de pressió fiscal recau sobre els impostos indirectes, l’IVA sobre els consum. A continuació vindrien els directes, lligats a la renda i a activitats professionals dels autònoms. I a molta distància els impostos que incideixen sobre els guanys de les empreses. L’Agencia Tributaria  ha fet públiques les Cuentas Anuales Consolidadas en el Impuesto de Sociedades, i queda molt clar que el tracte fiscal és discriminatori segons el volum de les empreses. La pressió tributària és molt major per les empreses independents que no pels grups empresarials, i superior per a les pymes i microempreses que no ho és per a les grans societats. La causa? Les grans empreses tenen al seu abast avantatges i oportunitats legals per a eludir la fiscalitat, i les pymes no, o rarament. Les microempreses paguen a Hisenda el 14%, les pymes el 18,4% i les grans empreses aporten el 5,7%.

Hem d’acceptar que quan hi ha 3.140.772 afectats per ERTE, i 1.000.000 encara no han cobrat, hi hagi qui durant el confinament hagi incrementat un 80% el seu patrimoni a borsa (Rafael del Pino, president de Ferrovial) o un 41’6% (Florentino Pérez). Ell és l’amo de ACS, que controla Cobra Servicios Auxiliares. Els va anunciar la seva intenció d’aplicar un ERTE que deixarà 140 persones al carrer temporalment (?), i ha acomiadat 33 treballadors. 

El missatge de l’IBEX és molt clar, segons la cimera de la CEOE feta el dilluns 15 de juny: ni derogar la reforma laboral del PP, ni augmentar impostos als bancs, ni a les rendes altes. Aquestes han de ser les línies mestres de la política econòmica en un moment de necessitat de l’estat, i així ho han manifestat Pablo Isla, president d’Inditex; Ana Patricia Botín, responsable del Banc de Santander; Juan Roig, president executiu de Mercadona; Bankia; Naturgy; Endesa; Acciona; Red Eléctrica... I què hi diu el PSOE, malgrat l’opinió contrària de UP? Ni derogar la reforma laboral del PP, ni augmentar impostos als bancs, ni a les rendes altes. Se’n diu coincidència o submissió?

Tornem al principi de l’escrit. Si la càrrega fiscal és tant discriminatòria i la distribució de la riquesa és tan desigual, per què la pressió per a resoldre els problemes econòmics que tenim a sobre no ha de ser-ho? D’això se’n diu reforma fiscal de caire social.