Un papa didàctic

Havent ultrapassat mig any 2020, goso dir que encara no hem pogut gaudir d'allò tan senzill que emplena el sentit de la pròpia vida. La pandèmia ens ha etzibat tal plantofada que anem descol·locats. Encara més: hi ha molta gent que ni tan sols fa per meditar una mica. Faig una afirmació tan gruixuda en copsar  -per tot arreu- graus de suma ignorància, escepticisme, irresponsabilitat, inutilitat i irreflexió. Sense exculpar de l´acusació bona part de la classe política. Temps hi haurà per a fer-los passar pel sedàs. Ja cal que es calcin ! Ben pocs se´n salvaran.

L'encíclica “Laudato si” fou la segona encíclica del Papa Francesc, un cop accedit a la trona de Sant Pere i assumit el ceptre de l'església de Roma. La va signar la diada de Pentecosta de fa cinc anys, presentant-la quatre setmanes més enllà. Al meu entendre, pren tot el seu sentit en un entorn tan malmès i desgavellat com l´actual. El nom el va extreure del “Càntic de les criatures”, obra escrita per Sant Francesc d´Asís (el segle XIII).  En una estrofa proclama “lloat siguis, Senyor meu, per la nostra germana mare terra que ens sosté, governa i produeix diversos fruits amb acolorides flors i herbes”.

Al cap i a la fi, l´avís pandèmic del Coronavirus no deixa d´ésser un toc d´alerta que ens exigeix defensar i estimar la natura en tota la seva immensa extensió. És la casa on ens toca viure. Per tant, cal esmerçar-hi tot el nostre esforç a fi de millorar el seu “status” i cedir-lo  --en millors condicions--  a futures generacions. No hi ha dret a abusar d´un desenvolupament desenfrenat i a qualsevol preu. El Sant Pare critica el consumisme malaltís de tots aquells que trepitgen opcions com el canvi climàtic o la degradació del medi ambient.

Més d´una ment febrosa i obtusa argumentarà que passa de tota recomanació provinent del líder i figura màxima del catolicisme. Voldran perjurar que es tracta d´un camp reservat a la classe política o a organitzacions com Greenpeace. El missatge és clarificador i val molt la pena assumir-lo íntegrament.

Amb o sense fe, hem de veure el món com una peça d´art de molts segles enrere, exposada en una pinacoteca o museu. Aquesta obra va evolucionant constantment gràcies a les mans d´un artista genial. Metafòricament  --com s´explica en la paràbola evangèlica dels talents-- no n´hi ha prou en deixar que tot camini a la babalà. Tots estem obligats a fer d´artistes, implementant i fent per acréixer  --amb els carismes personals de cadascú--  allò que ens ha estat donat gratuïtament. “El sentit de la vida és cantar i lloar al creador… Per tal que la nostra vida esdevingui cant i dansa”.

L´aigua, el foc, la llum, les plantes, el bosc, les flors, les bestioles, l´aire que respirem, el mar, les muntanyes… Tot és un do seu. Malgrat que els sofriments actuals ens desorienten i puguin arribar a desanimar-nos, se´ns convida a bastir un món més fratern, solidari i sostenible. No pot pas ésser que el malson de la COVID19 no provoqui el més mínim esglai al cor d´un munt de persones. Certament, les ferides trigaran molt de temps a cicatritzar. Mentrestant, resta a la nostra mà i a la nostra capacitat voluntària la pregària, l´esperança, les ganes de lluitar per un món molt millor.

Justament un dia abans que es proclamés l´estat de confinament, s´acomplia el setè aniversari de l´elecció del Papa Bergoglio. Dos anys més enllà, ves per on que tenia la idea d´escriure una carta pastoral fantàstica, que ara ens ve com anell al dit. En recomano la seva lectura. Ningú no en sortirà decebut. Més aviat n´extraurà un seguit d´instruccions molt assenyades per a enfocar la pròpia ruta vital en uns viaranys més assenyats i ferms. Bona falta ens fa !