Corrandes d’exili

Carlos Fuentes Macías, un afamat escriptor i diplomàtic mexicà desaparegut fa vuit anys deia això: “tenim dues regles d’or per a la política mexicana. Una és benigna (la no-reelecció). L’altra, més severa (l’exili). Però la raó és la mateixa: tot malfactor és reincident.” Contràriament, per ací, el primer parapet que et carden d’entrada té a veure amb la previsió d´innocència, l’aforament, la inviolabilitat, la prescripció i altres “bolets”. Fem “tabula rasa” de tot el que pugui ésser pretesament inútil, sense esquinçar-nos les vestidures !

Tan bon punt es va conèixer la “fuga” de l’ex-rei Joan Carles a l’estranger, es començaren a sentir declaracions d’uns i altres. Com a horripilants, em quedo amb les d’un periodista català (Paco Marhuenda, director del diari “La Razón”), intentant defensar allò que és indefensable. No les reprodueixo perquè no s’aguanten dretes. Prou de dir bajanades i estupideses! Quins són i on estan els “grans serveis” d’aquest nefast personatge a la política espanyola?

En la vessant política, goso posar al mateix sac els governs de Felipe González, José M.Aznar, José L. Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Quina manera més grollera i fugissera d’establir “equilibris idiomàtics” per a no desqualificar-lo. Amb l’afegitó -cenyit al govern actual- que grinyola estrafolàriament l’entesa entre PSOE i Unid@s Podemos en aquest tema. Es veu d’una hora lluny.

Com acceptar estoicament la compareixença pública -en roda de premsa del president Sánchez (el dia 4 d’agost, després del Consell de ministres)- ignorant l’adéu del monarca emèrit? A partir d’ací, és normal que la seva resposta a la primera pregunta dels periodistes submergint-se a plantejar el “respecte” a les decisions de la institució deixi tothom estorat. Ens hem de deixar tractar com a babaus?

El títol que he triat per aquest article correspon al d’un dels poemes més coneguts de Pere Quart. Data de 1947 i el publicà a Santiago de Xile, on llavors estava exiliat, després de la derrota republicana a la guerra civil espanyola. Set anys abans, però, havia versionat una altra presa, significativament diferent pel que fa referència a l’estrofa final: “Una esperança desfeta / una recança infinita / i una pàtria tan petita / que la somio completa”.

No puc establir cap contrast evident entre ambdues figures. En Pere Quart plantejava textualment un “no em moriré d'enyorança, ans d'enyorança viuré”. Mentre que pretendre disfressar hàbilment com a “trasllat” la fugida barroera de l’antic monarca fa pudor de socarrim.

Si l’article 2 de la Constitució espanyola estableix que “la soberania resideix a mans del poble”, què impedeix que la gent es pugui expressar sobre la modalitat de sistema governamental que s’estima més: monarquia o república?

Al seu llibre “Versos satànics”, Salman Rushdie referia una qüestió ben adient al cas que ens ocupa: “en l'exili tot intent d'arrelament es considera traïció. És el reconeixement de la derrota”. Cardar el camp d’amagatotis, amb nocturnitat i traïdoria no eximeix la Casa Real de retre comptes del munt continuat de nyaps i pegats des que el món és món. Primer van ésser uns elefants. Després els tripijocs d’un gendre. Passant pels enamoriscaments reiterats històricament dins la dinastia borbònica… Amanits amb “comissions”, dons, suposats regals o compra de silencis a preus d’escàndol: 65 milions d’euros

Aparquem, per tant, tota operació de maquillatge. No puc escoltar les “homilies” escandaloses -entre cotons- de líders polítics que pretenen justificar autèntics sacrilegis. Tots ells, suposadament, de jutjat de guàrdia. Mirem les coses fredament, sense cap mena de patriotisme de barriada. Deixem-nos estar de sentències flonges i buides de contingut real, aplicable a la societat moderna del segle XXI. Anem per feina, si us plau! És tard i vol ploure.