Tenim un problema

Bé, en tenim més d’un, ja ho sé, però jo, ara, em referiré a un de greu. Avui he parlat amb una amiga que es dedica professionalment a les arts escèniques. Tot i que ella ja és una veterana, i ha viscut moltes situacions anòmales, no n’havia viscut cap com l’actual... i jo tampoc. La veritat, però, és que jo ja estic jubilat i no pateixo la situació més enllà de la preocupació anímica i emocional; però la meva amiga encara està a la carretera i ha de suportar l’angúnia anímica, i l’angoixa professional i econòmica: «aquests darrers mesos no hem treballat ni una quarta part del que ho haurien d’haver fet segons l’experiència d’anys anteriors, i ara, de cara l’any escolar, no tenim ni la meitat de les actuacions d’altres anys», em comenta, tan preocupada per la situació econòmica, com per la conseqüència que això significarà pels seus col·legues d’altres companyies, sobretot pels joves que fa poc temps han començat: «més d’una ja ha tornat a fer feines de dependenta de botiga, altres encara resisteixen perquè tenien uns quartos estalviats, però unes altres encara estaven pagant la furgo que havien comprat, i unes altres s’han quedat penjades amb l’hipoteca... algunes, veient que va per llarg han començat a  plantejar-se deixar la feina, la d’artista, vull dir...»

Aquesta societat actual, la societat global, que ha fet del comerç una fi en sí mateixa, un mercat on es ven i compra qualsevol producte vingui d’on vingui i al preu que sigui més barat, sistema que ha tingut com a conseqüència l’ensorrament d’economies i formes de viure ‘no competitives’ de més d’un país i els seus habitants, eliminant els seus llocs de treball, enviant a l’atur els més grans (irrecuperables) i a l’oci als mes joves, no reciclables, ara, de cop, és troba que aquests joves educats laboralment per satisfer els nous llocs de treball de la societat de l’oci: parcs d’atraccions, activitats lúdiques i festives, món de les arts escèniques (teatre, dansa, música), aquest nous llocs de treball, per mor de la necessitat i obligació de respectar les ordenades distàncies socials, etc. no poden exercir, oh paradoxa i contradicció, en el mercat laboral de l’oci, creat per la societat del mercat global, i les seves neoliberals lleis de mercat.

Tenim un problema greu, amics: una part considerable del joves de la societat actual han estat dirigits a educar-se i formar-se en unes disciplines a desenvolupar laboralment en una societat, la global, superconnectada, universalista,  de l’oci, que, de cop, imposa tota una sèrie de normes i lleis que priven l’explotació laboral de les professions per a les quals han estat formats: tota mena d’arts dirigides al gran públic: actors, músics, tècnic audiovisuals, tècnics en construccions efímeres, tècnics en gestió cultural,  i un llarg etc.

Cal trobar-hi aviat un solució, perquè parlem de molta, molta gent, ben formada i amb sòlida vocació. La nostra societat no pot permetre’s malbaratar aquest capital, dient que cal adequar-se a la nova normalitat, que dit de passada, em sembla un neologisme força oportunista, mancat de contingut ideològic, i malintencionat i tot.