Llengua i Vida en Teresa Costa-Gramunt

“Les punyalades van que volen...” escriu Teresa Costa-Gramunt en el seu  darrer llibre La meva llengua, la meva vida, publicat el passat mes de juny a Voliana edicions, d’Argentona, que fundà i dirigeix el filòleg Jordi Solé i Camardons.

Vilanovina d’adopció, amb procedència materna al Penedès, Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951), escriptora en diversos gèneres, artista plàstica també en variades disciplines (disseny gràfic, exlibris, etc) i, en fi, dona que cerca l’origen de la Realitat en les tradicions humanistes de tots els temps, ha escrit aquest volum, entre la memòria personal (plena de tants com ella, al llarg dels anys i per damunt dels segles, amb qui ha coincidit en pensament i actituds) i l’assaig d’idees sobre els temps que hem viscut i els que vivim.

És un memoràndum de síntesi–quan ja s’ha cobert bona part del camí- sobre dues realitats, la Llengua i la Vida, que l’autora fusiona, amplia i diversifica en les múltiples variants que hi concorren. És un text de vivència i reflexió, obligat a defensar i argumentar veritats elementals anul·lades o manipulades, que desmunta els tòpics interessats del poder, també en totes les seves variants, que concreta fets, persones i institucions, que els matisa però que no s’està de radicalitzar-los quan tantes situacions injustes ho requereixen, que és massa sovint.

Pàgines que traspuen el que ella és, dona de poesia, que sap cantar el costat bell de l’existència al costat del que ens tortura, que ha estat i és molt, personal i col·lectivament, al llarg de la Història.

La seva llengua va esdevenir la seva vida quan, en plena adolescència, va descobrir el que la dictadura li havia ocultat: la llengua i cultura pròpia, les institucions polítiques, les grans personalitats. I, com Pompeu Fabra i el canonge Manyà al seu temps, quan ha d’escriure als seus pares ja no ho farà en castellà, sinó en català. Com tants d’altres, entremig, haurà d’aguantar-se i revoltar-se davant tanta ignomínia, sigui del buròcrata que, quan ella ha de néixer, li diu a la seva mare que li parli en “cristiano” i que no torni fins que no hagi après l’espanyol, sigui del crític i escriptor Juan Ramón Masoliver, ben situat en el franquisme, el qual, en rebre, el 1991, el primer llibre de Teresa, no se li acut altra cosa que dir-li: “No habrás  escrito el libro en catalán, verdad?”.

Aquests dos capítols són, pel meu gust, entre els més interessants del llibre, perquè mostren, de la dictadura (1951) a la democràcia (1991), una mateixa actitud, primer d’odi i després de menyspreu, cap al català, considerada “llengua de segona”, com remarca la Teresa. A l’inici del llibre trobem dos capítols correlatius – “Cada llengua és un patrimoni únic” i “Llengües amenaçades”- que són, justament, la resposta a aquesta actitud de domini prepotent, una resposta que avala amb citacions de referents intel·lectuals de primer ordre, començant per Ramon Llull i, continuant en el nostre temps, per Raimon Panikkar, George Steiner, Xirinacs o Lluís Duch.

Si la Terra i la Humanitat és una, no és menys cert que s’expressen de molt diversa manera, en llengües, cultures i sistemes ecològics, i així ho constata l’autora seguint el fil del pensament ecologista dels últims cinquanta anys. És, doncs, aquesta diversitat, lingüística i biològica, la que cal preservar, perquè “les diverses llengües són transport d’alguna cosa més que lèxic, gramàtica o facultat de comunicar: són transport de la guspira de l’origen, és a dir, de la llengua del sagrat o de l’espiritual de l’existència”.

I quan s’ataca la Terra, per interessos econòmics o de domini polític, que ve a ser el mateix, qui en sofreix és tota la humanitat i, sobretot, les llengües dels pobles petits. En un altre dels capítols –“Perill a la vista”- es diu clarament: “Les sis mil llengües vives que hi ha al món estan amenaçades de mort com estan amenaçades les aigües de rius i mars, el gel dels pols, les selves amazòniques, els metalls sota terra”. Totalment d’acord, per dramàticament actual.

Després d’haver fet una bona repassada al franquisme –que és el temps en què vam créixer i fer-nos joves la gent d’aquella generació-, Teresa Costa-Gramunt posa el bisturí de la seva crítica global en els altres quaranta anys que ja hem viscut plenament i que qualifica d’ “estat involutiu d’una democràcia disfressada de democràcia”. Tot el que estem vivint de desconcert, resistència i frustració apareix en aquestes pàgines.

I, finalment, en un altre capítol de molt interès –“El factor biogràfic”-, escrit a l’empara de Sant Agustí, Santa Teresa d’Àvila i, modernament, dels filòsofs Maria Zambrano i Martin Buber i dels metges, Juan Rof Carballo i Gregorio Marañón, Teresa Costa-Gramunt s’endinsa en la part més personal d’ella mateixa –dintre d’un totum revolutum de pensaments, sentiments i fets- per veure-hi clar en el seu “jo” biogràfic, al dir d’ella mateixa tot el que comporta “temperament, salut, família, formació acadèmica, religiosa o espiritual, cultura ambient, etc”. Per entendre’s i entendre va “fer d’exploradora de disciplines diverses”, tot arribant a conclusions, també diverses, que convergien en un punt comú: l’amor a tot el vivent i l’empatia, com es diu ara, amb “les diverses fisonomies de “l’altre”, germà i estranger al mateix temps”.

Aquest “estranger, que recorda tant a Camus, i que tant pot ser un familiar com un rival professional, és el que desencadena gelosies i enveges en totes direccions (i ja vam començar així, amb Caïm i Abel, com recorda bé l’autora), tot assenyalant el més important: que qui més pateix és Caïm, no Abel, perquè el primer sempre es mou per ressentiment, mentre que el segon, tot i sent la víctima, acaba superant, amb “la renaixença espiritual”, l’estat patològic advers.

I una de les maneres pràctiques de superar aquesta negativitat és l’art de saber esquivar les punyalades que van que volen, i això exigeix, encara que costi, un esperit “despert, resistent, perseverant i eremític”. És també una actitud essencial en la seva Vida, tant com la de la Llengua.