Pere Ribot i Sunyer

Es tracta d’un capellà poeta que ens va deixar, tal dia com avui, fa 23 anys. Trobant-nos a les les acaballes de l’estiu i al bell mig d’un any estrany (per allò de la COVID19), vull ressuscitar la figura i la vàlua de la seva obra. El llistat de llocs on se’l recorda té prou llargada: Vilassar (el seu propi poble), Cabrera, Capellades, Sant Adrià de Besòs i Riells del Montseny. En aquest darrer indret, per cert, hi aterrà l’any 1941, essent un nucli important del catalanisme.

Des d’aquesta perspectiva, desenvolupà una forta activitat literària i religiosa, banyant-ho tot amb una forta estima al seu país. Imbuït d’una forta base bíblica, va rebre la Creu de SantJordi l’any 1983. El seu llegat conforma un esclat místic ben marcat al llarg del segle XX, saben combinar -amb molta saviesa- la fe cristiana amb la poesia. Se sentia com a pastor d’un ramat de fidels que cercaven abeurar-se en el nucli del seu pensament. No endebades arribà a sentenciar que “la passió divina m’embolcalla / i onejo dins ton cercle de fulgor”. També que “sacerdot i poeta formen el tot, un mateix arbre en la suavitat contemplativa dels dies”.

Convidava lectors i feligresos a “reduir-se en sí mateixos en un punt d'humilitat volguda per tal d’abastar el tot en el propi no-res”. Podrà semblar una frase prou difusa però embolcalla una fondària i un sentit de força interior sense cap mena de discussió.

Deixant-se abrandar i flamejar per la Bíblia i, alhora, per poetes com Verdaguer, Espriu, Maragall o Carner, enlairava qualsevol pensament a cotes d’un rampell teològic impressionant. Ell mateix era conscient que necessitava retrobar-se amb l’home sensible que volia empeltar sobrenaturalment i contemplativa el moll de l’os.

Mossèn Pere entenia que el paisatge interior de cadascú ve a ésser com una mena d’espluga. En ella, els dolls d’aigua fan per regalimar i amarar les entranyes de la pròpia espiritualitat personal. En aquest sentit, quan un es deixa vèncer per la influència agnòstica i buida d’una societat fortament laicista corre el risc de perdre el nord i el sentit de l’existència. Parafrasejant el salm 48, referia que “s’inspirava en un enigma: el de veure l'eternitat en una gota d'aigua. O d'exhalar  --en una petita flor--  el perfum del paradís”.

Tal com he insistit en altres escrits recents pròxims en el temps, remarco la necessitat ineludible de dotar la pròpia existència amb una flaira de cert intimisme filosòfic. Lamento deduir que bona part dels estralls derivats de la pandèmia tenen a veure amb l’abandonament  del rerefons ascètic i contemplatiu. Ens sentíem tan segurs de nosaltres mateixos que tan sols ha fet falta que un virus minúscul ens hagi posat -a tots- contra les cordes. Necessitem una profunda cura d’humilitat.

Fer tentines al camp de la poesia també ens pot ajudar seriosament a l’hora de redreçar i refermar els esquemes vitals que ens presidien fins fa pocs mesos. Aquest autor prou desconegut del gran públic ens ofereix un llarg ventall d’obres on nodrir-nos. Massa sovint ens deixem entabanar pel missatge insuls, buit i inconsistent d’uns mitjans de comunicació de masses que no ens reclamen cap esforç.

Acabo amb un tast minúscul d’un poema dedicat al Montseny… En el benentès que, ben a prop de casa nostra, és prou fàcil gaudir d’un racó on aplicar-ne el text: “he trobat el meu terreny / i la meva llibertat/la muntanya, l’aigua, el prat / l’aire, l’aire del Montseny… / Cada timba, cada greny / misteri de soledat / el parell, l´home, el ramat / l’aire, l’aire del Montseny… / Tot és pur, dolç i ferreny / i fort com l’eternitat / silenci, pau i combat / l´aire, l’aire del Montseny”. Només es tracta de bescanviar el Montseny per Collserola, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Pedraforca, el Puigmal o qualsevol altre cim mític del nostre territori. Aquell que tinguem a tocar de casa.