Per qui toquen les campanes?

Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada humà és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n'emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol persona m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això no preguntis mai per qui toquen les campanes?: toquen per tu.

Crec que aquest text, escrit pel poeta metafísic anglès John Donne fa més de 400 anys, i que va servir Hemingway per titular una de les seves obre cabdals, pot servir perfectament com a introducció dels fets que us vull explicar, que no tenen res a veure amb la metafísica, però si amb la condició humana.

Donne diu que “ningú és un illa”, però l’experiència i el dia a dia diuen el contrari. A la nostra societat hi ha massa gent que es creu el centre de l’univers. I no és que ho siguin, però s’ho creuen. Què el món es pari, que pujo!

L’altre dia vaig sentir una noticia a la ràdio en què el mossèn de Cubelles es queixava que un veí, un nou vingut, havia presentat una queixa al Síndic de greuges perquè el molestaven les campanes de l’església. El mossèn estava molt empipat, i amb raó (i jo, - tot i ser també nouvingut ja que només porto 17 anys a Cubelles -, també). La intolerància humana no té límits (ni vergonya).No és el primer cas, ni malauradament serà l’últim, en què la gent de ciutat pretén modelar el món rural, o marítim, on es trasllada el cap de setmana, en funció dels seus gustos i necessitats. I dic marítim perquè una de les bestieses més grosses que m’han explicat, i creieu-vos-ho, m’ho va explicar un amic policia local que va agafar la trucada. Ha estat la d’un veí “pixapins”, que te un apartament a primera línia de mar, que volia presentar una denúncia perquè les onades no li deixaven fer la migdiada. El va demanar que posessin mampares al passeig, o alguna cosa, per amortir el soroll. I aquesta, com us deia, és de primera ma. Menys originals, però més habituals, són els clàssics: –He anat a un hotelet rural i a prop havia una granja de porcs i feia una pudor insuportable -, o, - He llogat una casa de pagès i no he pogut tancar els ulls en totes les vacances. A la masia del costat havia un gall mal parit que em despertava cada dia a les 5 de la matinada–

I això ens porta al Maurice. Maurice va morir el passat mes de juny, en plena pandèmia del coronavirus, tot i que no va morir per això, sinó a causa d’una rinitis. La Corinne va enterrat les restes al jardí de casa seva, a l'illa d'Oléron, a França. Segurament al seu funeral van assistir en Pompadour i en Jean-René, que ja l’havien representar a un judici a finals de l’any passat.

El judici el va guanyar el Maurice i es va convertir en el símbol del món rural a França.

El tribunal correccional de Rochefort va decidit que el cant dels galls "forma part de la normalitat de la natura" i no s'ha de prohibir.

La parella de jubilats que l’havien denunciat, propietaris d’una segona residència en aquesta illa del sud-oest de França, van al·legar que el gall cantava "massa sovint" i feia "massa soroll".

Aquestes al·legacions els hi van costar 1000€ de multa, que va cobrar la Corinne.

Per cert, en Pompadour i en Jean-René són un pollastre i un gall, de la colla d’en Maurice.

Més recentment, també a França, el Marcel va tornar a obrir el debat. En aquest cas el gall va tenir un final molt més cruel. Un veí, amb molta mala baba, va irrompre al galliner i va matar el gall amb una escopeta i una barra de ferro. Va passar a Vinzieuz, prop de Lió. L’assassí del gall, un pixapins recent instal·lat a la població. Els propietaris del Marcel, molt estimat al poble, han començat una campanya, que ja compte amb 75.000 firmes, perquè es legisli aquest tipus de barbaritats.

Abans però, que es produís aquest fet, el Parlament francès ja havia pres la iniciativa amb una proposta de llei per “definir i protegir el patrimoni sensorial” dels àmbits rurals. A la llei s’inclouen les males olors i els sorolls. Si s’aprova, quedarà protegit des del cant del gall, fins el dels grills i les cigales, quan la calor estreny, passant per el raucar de les granotes o el bram dels ases. I, òbviament, el repicar de les campanes, -què també formen part de “la naturalesa dels pobles”-.

La proposta de llei conclou que les molèsties del camp “són part de la nostra identitat” i que cal preservar la manera de vida rural.

Amb això, i tot i que no soc “parroquià” de l’església. Trenco una llança pel mossèn!