Benaurats els pobres!

La mort del silent Pare Manel (el sacerdot Manel Pousa) es produïa el proppassat dia 9. En “descàrrec” meu, diré que inicialment vaig pensar en bastir-l´hi un article. Després, però, em vaig embolicar en altres històries… Fins que, en rebre el WhatsApp d’un bon amic meu, em sento interpel·lat per la seva proposta i poso fil a l’agulla.

Ben bé, doncs, ens ha deixat -de puntetes i sense fer gaire soroll- un mes i un dia després del gran Pere Casaldàliga. En el fons, jo sóc dels qui penso -sense tants galons- en un altre “bisbe dels pobres”. En aquest punt, no oblido la “batussa” venjativa que em manté oberta la cúria de la meva parròquia. Fou arran d’un article -el maig de 2016- on no demanava altra cosa que una “cúria més propera”. Em neguitegen la prepotència i els parlaments des de dalt d’una trona (com si fossin “ex cathedra”). Aquesta mena de metonímia reflecteix el fet de parlamentar des de l’autoritat inherent a un càrrec. D’acord amb aquest enfocament, no va gens lluny una afirmació del Pare Manel: “els qui ens creiem bons de vegades som molt prepotents”.

La diminuta figura d’aquest grandíssim capellà pren una forta revifalla des d’una vessant totalment contrària a aquest prisma. Projectat des de sempre en una tasca feixugament incansable, que els hi ho preguntin als veïns dels barris de La Trinitat, Roquetes, Verdun i Nou Barris. Alhora als residents d’algunes presons barcelonines. Allí desenvolupà un suport evangèlic envers els col·lectius més pobres i marginals. A qui la classe política “bateja” com gent en risc d’exclusió social o vulnerable i no sempre els dóna un trist cop de mà.

L’any 2004, creà la “Fundació Pare Manel” i organitzà la gala “Guanya’t el cel amb el Pare Manel”. Dues iniciatives fantàstiques on s’hi implicaren personatges mediàtics com en Sergi López, els membres del Tricicle, Miguel Ríos, Joan Manuel Serrat o José Mari Bakero, entre molts d’altres. A hores d’ara, ja val la pena que el bisbat barceloní posi el fil a l’agulla. No es pot deixar morir aquesta petita llavor. Menys, encara, arran dels serrells derivats de la pandèmia de la COVID19, que no fa altra cosa que agreujar-ho tot.

Comparar l’obra del Pare Manel amb la del bisbe del Mato Grosso no esdevé gens desgavellat. Ans al contrari. Crec fermament que som davant d’un autèntic prevere del poble, incardinat al nucli de la sovint injuriada “teologia de l’alliberament”. Si l’església vol predicar l’evangeli, cal que baixi a l’era. Ha de conèixer què pensen les bases. Sabent i acceptant realment que la configurem tots. Ací, en aquest punt, pren total vigor una frase del Papa Francesc (proclamada a les “Jornades Mundials de la Joventut”, a Rio de Janeiro, al 2013): “cal sortir al carrer. A generar embolic a les diòcesis. L'església ha d'abandonar la mundanitat, la comoditat i el clericalisme". Algú gosarà contradir aquest sentit en la vida de Mossèn Manel ?...Prou sé que llegir-ho farà mal d´oïda en certs ambients.

Fent un salt endavant, estic fermament convençut que el missatge de les benaurances s´escau --al cent per cent-- en l´ideari del nostre personatge. Les dites més conegudes del “Sermó de la muntanya” consideren els pobres les persones predilectes de la divinitat. “Benaurats els pobres en l´esperit… Benaurats els humils i els qui ploren… Els compassius i nets de cor… Els qui tenen fam… Els qui s´esforcen per la pau… Els perseguits per la justícia”… Aquest quadre el veig dibuixat i penjat en tots i cadascun dels racons on ell desenvolupava la seva vocació religiosa.

Sempre he reconegut i admirat profundament la vàlua i el compromís social dels “voluntaris”. Gràcies a ells, poden “tapar-se” moltes mancances vitals i mínimes que les administracions deixen de la mà de Déu. En el fons, el Pare Manel era un d’ells… No se n’ha anat, tanmateix, en olor de multituds. Al cap i a la fi, “no deixava que la seva mà esquerra sabés el què feia la dreta” (Mateu, capítol 6 i verset 3). Com tampoc no feia pas les coses per a ésser vist o adulat. Estimava els desvalguts, lluitava per un món millor, patia amb la gent més empetitida. Per tot plegat -i sense que això es pugui considerar un homenatge després de mort- lamento moltíssim la seva pèrdua. Trobarem a faltar el seu somriure, el seu quefer incansable, la seva estima immensa per aquells que es trobaven sols i abandonats.

Que la terra li sigui lleu i que ben aviat tinguem la sort d’heretar els seus tresors...! Si més no en forma d’algun altre tipus valent que faci seves les regnes del seu “llegat patrimonial”.